Aquesta Antígona , continua ara tan tossuda com quan els antics grecs van contemplar per primer cop la seva tragèdia fa a la vora 2500 anys. Fa poc ens la trobàvem al cinema, a un barri del Quebec, formant part d’una família de refugiats marcada per la mort violenta dels pares. I convertida en una adolescent que per tal de salvar-li la pell al seu empresonat germà que s’ha fet membre d’una perillosa banda de delinqüents, és capaç de suplantar la seva personalitat i posar en perill el seu futur i la seva ciutadania canadenca. L’ “Antígona “ cinematogràfica de Sophie Deraspe ( la pel·lícula canadenca més premiada de l’any passat) feia un ús de les xarxes que convertia en manifestos virals cadascun dels seus actes de rebel·lia contra una llei que l’obligava a renegar dels vincles fraterns. Però , i com passa també la primera part del díptic de Guy Cassiers, ens recordava alhora que hi ha coses que han canviat molt poc, des dels temps en els quals la filla d’Èdip, l’Antígona de Sòfocles , s’entossudia en enterrar el cadàver del germà mort, encara que això impliqués convertir-se ella mateixa en cadàver. Tant sa val que es tracti del lladre fora de la llei de Deraspe. O de l’ambiciós i també fratricida guerrer considerat ara com un traïdor a la pàtria del clàssic grec. O del terrorista islàmic que s’ha immolat a ell mateix després d’haver causat molt dolor aliè en nom de la fe al qual vol donar sepultura la estudiant de dret que protagonitza el text d’Stefan Hertmans dirigit per Cassiers. O que es presenti com una metàfora de la ferida oberta sense cicatritzar d’una guerra civil entre germans, com passava al text que Espriu li va dedicar al personatge. Tant sa val el que hagin fet els respectius germans d’aquestes diferents Antígones, i quines siguin les lleis del territori en el qual resideixen : el que preval, és el dret alienable a honorar el vincle fraternal, a donar-li al germà la sepultura que es mereix qualsevol esser humà, o ( aquest seria el cas de la pel·lícula de Deraspe) a intentar evitar que el germà encara viu, sigui enviat de retorn al territori on l’espera una mort gairebé segura. Però el cas és que la determinació d’Antígona – una determinació que també pot ser qüestionada i qüestionable, atesos els nivells d’autodestrucció i de danys colaterals que implica- fa d’ella, tal i com apunta Cassiers, tota una “outsider”.
I a aquesta mateixa categoria de “outsider” pertany també un/a “Tiresias” tan procliu a canviar com si res de sexe com ho era aquell/a altra/e “Orlando” de Virginia Woolf, a qui el mateix Cassiers va dedicar alhora un notable espectacle vist també al seu moment en aquest Festival Temporada Alta pel qual el creador ha demostrat sempre una molt justificada debilitat: només allò víric que ja sabem, ha impedit que aquest cop la presència no sigui tan presencial com sempre. Però per sort, la programació “A distància” ens permet gaudir igualment de forma virtual d’un muntatge en el qual, d’altra banda, els components virtuals resulten del tot essencials. Gràcies a aquesta virtualitat, tenim a l’escenari al Danel Quartet , que amb els seus instruments de cordes ens ofereix una atmosfèrica partitura que , com tota la factura visual del muntatge, contribueix a donar-li unitat a dos monòlegs que, més enllà de jugar lliurament i des d’una perspectiva contemporània amb personatges que tenen el seu origen en el món grec, se’ns presenten aquí parlant dos llenguatges ben diferents. I és que l’escriptura de Hertmans té poc a veure amb la de Kae Tempest, encara que tots dos li donin al seu text un clar alè poètic. En el cas del veterà autor belga, aquest alè s’escola pel barri de Molenbeek – el barri més fonamentalistament radicalitzat de tot Brussel·les , de tota Bèlgica, i potser fins i tot , de tota Europa- per mostrar-nos – tal i com va remarcar la premsa del país quan el text va ser publicat- de quina forma “la nostra por, pot paradoxalment alimentar la radicalització”. I això, li atorga al text una immediatament tangible dimensió política , mentre ens situa alhora com a espectadors davant les nostres pròpies contradiccions : podem entendre les raons d’ Antígona ( la premsa belga remarcava també el grau d’empatia envers el personatge buscat per l’autor) , i alhora rebutjar l’espiral autodestructiva en la qual s’ha ficat? Contradiccions que no deixen de ser també les contradiccions de la mateixa Antígona, que se sent completament obligada a cometre un acte gairebé embogit , ben allunyat dels objectius que ella s’havia marcat com a model de vida.
Per contra, la cèlebre “spoken word” i poetessa britànica Kae Tempest ( i dramaturga , i novel·lista , i creadora d’un àlbums musicals en els quals el hip-hop s’acaba diluint en un acte performatiu ben singular) s’aproxima a la mítica figura de Tirèsies des d’una perspectiva més radicalment autoreferencial. Com apuntava abans, no costa gaire imaginar fins a quin punt,Tempest va tenir present la figura de “Orlando” quan creava el seu d’altra banda ben personal text. Però tampoc costa gens veure com Tempest converteix Tirèsies en un alter ego , en una projecció del procés que l’ha portat a abandonar sense rancúnia el seu antic nom de Kate ( segons les seves pròpies paraules, “m’ha encantat la Kate”) per tal de transformar-se en Kae , i anunciar com va fer el passat estiu que ni la Kate ni Kae, són binaris. En el mateix comunicat penjat a Instagram, Kae afirmava “Fa molt de temps que lluito per acceptar-me tal com sóc. He intentat ser el que pensava que els altres volien que fos per no arriscar-me al rebuig. Però aquest fet d’amagar-me ha provocat tota mena de dificultats a la meva vida”. Impossible llegir aquest comunicat, i no pensar en la seva plasmació de Tirèsies, anant de trànsit en trànsit , tot provocant de pas la ira d’una deessa capaç d’arrancar-li els ulls, i deixant anar profecies incòmodes d’aquelles que ningú no vol escoltar, una mica al millor estil Cassandra. Tempest , al llarg del seu molt notable text, reivindica el dret a aquest constant fluir d’una condició sexual cap a una altra, aquesta necessitat d’actuar sempre amb total coherència amb el jo íntim , fins i tot quan la fluïdesa es vista com a incoherència per ulls aliens donats a exigir comportaments unívocs. Mentre que, com no podia ser d’altra forma, Cassiers li ofereix Antígona a una actriu jove com ara Ikram Aoulad, reserva Tièsies per a una actriu veterana- i còmplice habitual- com ara Katlijne Damen. Però crea també connexions entre les dos mitjançant la gestualitat , l’ús d’uns pocs elements matèrics dotats de notable simbolisme, i la constant presència d’una imatge videogràfica que, quan passa pel smartphone, està en mans de la mateixa intèrpret . Fidel al seu potent estil visual – una potència que a l’anterior “La neta del Sr. Linh” quedava força desdibuixada- , Cassiers en ofereix una proposta notable que, malgrat tot, de vegades planteja un dilema. I és que la densa bellesa del text – una bellesa superior en el cas de l’obra de Tempest- convida més a deixar-se arrossegar per les paraules , que a deixar-se enxampar pel seu embolcall visual. Tot el que veiem a l’escenari és certament brillant. Però de vegades, sembla un xic – només un xic- sobrant ; de vegades, transmet la sensació de presentar-se com a un molt ben tramat accessori que no acaba de crear simbiosis amb la paraula i la força de les actrius. Quelcom que no li resta valor al resultat final...però que tampoc li afegeix res que no estigui ja present al text.
