El díptic format per Antigone in Molenbeek i Tiresias, dirigit per Guy Cassiers amb producció de la Toneelhuis d'Anvers, hauria d'haver recalat l'octubre de l'any passat al Temporada Alta, però finalment només es va poder veure per streaming. Enguany l'equip ha pogut visitar el Teatre Municipal de Girona per oferir el seu programa doble, una interpretació contemporània de dos mites grecs inexhauribles a partir de les dramatúrgies respectives de Stefan Hertmans i Kae Tempest.
Hem tingut ocasió de gaudir amb una certa regularitat –al Festival Temporada Alta i també al Teatre Lliure– dels espectacles de Guy Cassiers, un dels creadors belgues més destacats i prolífics de l'escena internacional. El seu treball com a director d'escena es caracteritza per un clar èmfasi en la narrativitat –ha adaptat monuments literaris com Mefisto de Klaus Mann, Les benignes de Jonathan Littell, L'home sense qualitats de Robert Musil i Orlando de Virginia Woolf, entre d’altres– i per una concepció multidisciplinària de l’escena, en què els actors i la paraula s'inscriuen dins un context més ampli que conjuga plàstica, música i tecnologia. La rebel i lleial Antígona i el masegat Tirèsies, profeta cec de sexe mutant, tenen en comú el fet que qüestionen l'ordre i l'autoritat de la societat patriarcal. Cadascuna de les peces es concep com una rapsòdia plena de lirisme i subjectivitat, amb l’acompanyament –virtual i virtuosíssim– del Danel Quartet, que interpreta partitures de Dmitri Xostakóvitx i embolcalla –matisa, acoloreix, redimensiona– musicalment una narració en trànsit progressiu de la tercera a la primera persona fins a la dinamitació de tota identitat –especialment en el cas de Tirèsies–. El suggestiu espai escènic i audiovisual de Charlotte Bouckaert, amb un joc lumínic i matèric que dispara els simbolismes, potencia la sensorialitat de la proposta i n'amplifica el sentit.
Antigone in Molenbeek
El narrador i poeta belga Stefan Hertmans imagina una Antígona contemporània al barri de Molenbeek a Brussel·les, que passa per ser el més radicalitzat d'Europa en termes de gihadisme. Es diu Nouria i el motor del seu discurs és la necessitat –sentida com un dret fonamental i inalienable– d'enterrar el seu germà, soldat del Daesh que s'ha immolat en un atemptat terrorista. La interpreta una hipnòtica i matisada Ikram Aoulad, acompanyada de les projeccions dels músics, efectiu artifici que d'entrada ens enganya, fent-nos creure en la presència efectiva dels quatre instrumentistes en escena, cadascun dins el seu rectangle-pantalla. En aquest complex i multiforme dispositiu, el zoom s'aplica a estones sobre els músics enregistrats i els seus instruments de corda, però sobretot incideix en la fisicalitat a diferents escales de l’actriu, que crea textures sobre un petit mòdul transparent –faristol o llenç de vidre– a fi de retornar-nos transformat el seu rostre en la filmació a temps real.
El relat de la jove traça tot un arc emocional des de l'instant immediatament anterior a la notificació de l'atemptat –evoca un estol d'aus que passa per damunt de les teulades, enmig d'una llum obliqua que produeix un sentiment d'esperança difusa i enganyosa– fins al moment de pau última, amb el to de qui rememora un tràngol a l'avantsala de la mort. Nouria descriu el naixement d'un dia que s'alça innocent en un mercat de barriada, entre sures “tunejades” i altres notes impressionistes d'un entorn opressiu. Els detalls sensorials, com aquell presagi antic de les aus, o com l'aigua que fa gàrgares a las canonades, i la delicada remembrança del germà, atorguen volada al seu dolor. La negativa governamental a donar sepultura a les restes del terrorista tensa la seva identitat i l'empeny a una acció fatal i irreversible. Les imatges desenfocades i caòtiques que suggereixen un afora sorollós i sense contorns contrasten amb els gestos rituals –lleument coreografiats i ritmats amb l'oració– que realitza l'actriu amb les mans. Nouria relata la seva furtiva, temerària i autocondemnatòria incursió –davallada, més aviat– a l'institut forense, i el seu impuls narratiu es veu reforçat per l'emulsió en pantalla d'imatges aproximatives de soterranis i passadissos a les quals se superposa la figura projectada de l'actriu en plena rapsòdia.
Nouria transita per la tristesa, la insubmissió i, finalment, el desig d’anorrear-se. En aquelles “hores blanques”, dins la “bombolla de llum” de la cel·la on resta empresonada, els seus últims pensaments són per al cos quiet i jove del germà insepult. I el rostre il·luminat de l'heroïna destaca com un far en la negror.
Tiresias
La segona peça del díptic, a partir d'una selecció de textos de Hold Your Own del britànic Kae Tempest –aclamat poeta, dramaturg i artista de hip-hop i spoken word–, situa la peripècia de Tirèsies en un context urbà contemporani i fa mutar la identitat d'un noi de quinze anys en dona i després un altre cop en home i en endeví cec. La veterana actriu Katelijne Damen, habitual dels espectacles de Cassiers, evoluciona en un dispositiu similar al de la peça anterior. En un treball essencialista i depurat, d'acord amb la factura visual de l'espectacle, l'actriu transita per una identitat plural que fa avançar el seu discurs tumultuosament i a batzegades, amb la força i la imprevisibilitat dels oracles. Els seus braços evoquen les serps copuladores del mite, descobertes –ens explica– en un simulacre de bosquet al bell mig de la jungla urbana. Una taca bategant, vermell víscera, esdevé plasmació videogràfica de la transformació corporal i del crit que l'esberla. La metamorfosi en dona el portarà a renunciar a la seva antiga vida i a inventar-se'n una altra de més salvatge i màgica, “com una relíquia trobada al fang, un collar ancestral i valuós”. Quan al cap dels anys la mutació s'inverteixi o es desfaci i Tirèsies esdevingui novament un home, sentirà que “està a punt d'esclatar com llet vella en un bric”.
Expert en l'amor i els seus secrets, Tirèsies serà cegat i després “compensat” amb el do de la vidència per uns déus irritables i goluts. Sol al bosc, plora per “aquells dies divins i bèsties” i rememora les seves successives metamorfosis i avatars, els seus canvis i esquinçaments. Més enllà del sexe i el seu destí, hi ha la qüestió de la vellesa. Decrèpit i dement, Tirèsies fa el camí a cegues i ens ensenya què vol dir resistir. L'última metamorfosi és aquella en què perd el nom i reté la profecia. La seva figura vehicula i encarna un anhel irreprimible de viure i de sentir, així com una ànsia de compleció; el seu discurs assolirà, en alguns moments, un ritme més dur i sincopat, dins un excés general d'imatgeria poètica i un libèrrim fluir identitari que desafia el binarisme de gènere.
Amb la seva poètica multimèdia creadora d'atmosferes que embolcallen el relat i componen un quadre viu, Guy Cassiers recrea i amplifica dues figures del cicle tebà, dotant-les d'un context contemporani i també d'un substrat oníric que cada espectador farà passar pel seu propi sedàs perceptiu. Traduïdes a la nostra realitat, les peripècies –els destins– d'aquestes dues criatures mítiques que pateixen el poder repressiu de l'autoritat ens interpel·len encara.
Article publicat a Núvol el 14 d'octubre de 2021
