Guy Cassiers torna a la seva cita gironina amb Temporada Alta. El mestre que ens va embadalir amb el desplegament audiovisual per a la seva versió d’Orlando (TA’13), fa un salt qualitatiu cap a la foscor i el capteniment. Una estètica més severa escaient al to tràgic d’aquest espectacle. Com abans ho havia fet a Grensgeval (Borderline) (TA’17), l’artista belga parteix de la tragèdia clàssica per abordar temes de l’actualitat política i social. Les suplicants d’Èsquil era la base del seu espectacle sobre els refugiats contemporanis -amb un clar protagonisme col·lectiu. Sense deixar el cicle tebà, ara reprèn el mite d’Antígona (Antígona, Sòfocles) i el de Tirèsies (Metamorfosi, Ovidi), dues individualitats de signe diferent, com ho són també els referents textuals: el primer és un text dramàtic, el segon un poema. Això marca una diferència que es deixa notar, d’alguna manera, en la posada en escena. Tot i que ambdós personatges pertanyen al mateix cicle, els referents textuals són molt diferents; com també ho són els suports textuals de l’espectacle: el de l’autor Stefan Hertmans per a Antigone in Molenbeek i el de la polifacètica Kae Tempest per a Tiresias.
L’Antigona de Stefan Hertmans és una jove estudiant de dret, Nouria (Ikram Aoulad), que empren la seva creuada particular per recuperar les restes mortals del seu germà enrolat en l’exèrcit d’Estat Islàmic i mort en un atemptat a Brussel·les. La seva recerca la portarà des de la comissaria del seu barri al dipòsit de cadàvers d’un laboratori forense. El seu periple comença en el fred laberint burocràtic de reclamar les despulles de “l’enemic de l’Estat”, per topar amb un munt de portes tancades i murs de silenci allà on ha nascut i viscut tota la seva vida, Molenbeek -la població belga d’on van sortir les cèdules gihadistes que van atemptar a Paris el 2015 i a Brussel·les el 2016. Nouria s’enfrontarà a les lleis amb l’únic propòsit de fer allò que ve a ser un dels primers símptomes de civilització: donar digne sepultura a les restes del seu germà.
Per la seva banda, Kae Tempest composa un poema escènic sobre la figura de Tirèsies, el profeta que transmuta d’home a dona i torna a ser home ja ancià i cec. Per la seva mateixa naturalesa lírica, el text costa de seguir en forma de sobretítols i, malgrat la esplèndida actriu, la peça va perdent interès en la mateixa mesura que avança el cansament d’una lectura feixuga. Això no treu que apreciem la magnífica interpretació de la també polifacètica Katelijne Damen. La seva interacció amb les càmeres genera un poderós discurs visual que ens hagués agradat poder seguir amb més deteniment.
Cassiers ha volgut donar un protagonisme excepcional a la música del seu díptic: assistim a la interpretació del Quartet de corda núm. 15 de Dmitri Shostakovich interpretat pel Danel Quartet. Escull una de les composicions més fosques i experimentals del compositor rus -més conegut per las seves creacions per a l’escena teatral i cinematogràfica. El quartet de corda Danel Quartet té una autèntica presència escènica a través de la projecció en quatre pantalles distribuïdes a escena. Cassiers juga amb la perspectiva de forma que els músics ocupin el mateix espai que tindrien en directe. Un cop iniciada la representació, amb els intèrprets ocupant el seu lloc, l’espectador té la sensació d’estar assistint a una interpretació en directe: la seva mirada és “falsament” lliure de seguir la interpretació d’un o altre instrumentista. Qualifiquem de falsa la sensació perquè Cassiers ens va oferint plans detall de cadascun dels músics en els diferents moments de la interpretació. D’aquesta manera, no només va donant protagonisme als músics sinó que fa un gran pas en la interacció dels llenguatges escènics. No cal dir que la qualitat de les imatges de Charlotte Bouckaert és aclaparadora, buscant el màxim de realisme en els músics i un tractament més oníric per a les que generen les actrius. Com no podia ser altrament, de l’espai escènic s’encarrega la mateixa Charlotte Bouckaert lliurada a un precís minimalisme per fer lluir les imatges projectades.
En aquesta vuitena trobada a Temporada Alta amb Guy Cassiers, hom queda amb la ingrata sensació de no haver pogut gaudir plenament d’un espectacle tan corprenedor com complex.
