Aquellos días azules

informació obra



Dramatúrgia:
Marc Artigau i Queralt
Direcció:
Marc Artigau i Queralt
Intèrprets:
Robert González, Jordi Llovet i Joan Solé
Escenografia:
Isabel Velasco
Sinopsi:

Aquellos días azules...

és un cant a la infància, un cabaret poètic, un poema de concerts, un desafiament als monstres que vivien dins l’armari, als primers estius com una coartada perfecte, als pares més joves, als avis encara vius, a la nit de reis, als anys que comptaven amb dues mans, a les veïnes pèl-roges que no ens feien cas, al misteri dels adults, a les tardes de berenar i pilota, al futur que llavors encara no existia…

Eren els nostres dies blaus.

Crítica: Aquellos días azules

03/06/2014

Peter Pan resiste

per Juan Carlos Olivares

Ahí están los tres (Robert González, Jordi Llovet, Joan Solé) en su treintena con una máquina invisible del tiempo en la salita decimonónica del Palau Robert. Al contrario que el protagonista de H. G. Wells el viaje es al pasado inmediato. Que nadie espere un espectáculo retro-futurista. El viaje se hace con la herramienta de la evocación (sensible, medida, astuta, irónica, iconoclasta, divertida) y no es muy largo: como máximo veinte años hacia atrás; la edad justa para recopilar los primeros recuerdos firmes. Cantan, recitan, dialogan, discuten, rememoran, pero sobre todo comparten con el público la reivindicación de la infancia. Eso sí, con su punto de melancolía. Aquellos días azules -préstamo poético de Antonio Machado- podría ser un espectáculo nacido del debate entre Peter Pan y Wendy. Y lo mejor es que no hay un ganador claro. 

Trivial