Un home sol ens parla en un espai pràcticament buit, similar a una aula abandonada o una sala d’espera. Explica que l’individualisme avança sense treva malgrat que habitem un sistema que exigeix treballar conjuntament, incideix en què el neoliberalisme post II Guerra Mundial s’ha imposat i ens recorda la nostra insignificança com a espècie i la necessitat de ser col·lectiu.
Ell és Josep Pujol Andreu, catedràtic del Departament d’Economia i Història econòmica de la UAB, universitat on va estar vinculat durant més de 40 anys fins que va morir l’octubre de l’any passat. Aquest espectacle és fruit de les hores de conversa amb la seva filla, l’actriu Alba Pujol, i el director Àlex Rigola durant el seu darrer cicle de quimioteràpia. Hores de transcripció i d’excel·lent bisturí dramatúrgic han donat com a fruit un diàleg entre Pep Cruz i la mateixa Alba Pujol, a més de Rigola en forma de preguntes en pantalla on es desgranen les moltes qüestions que fonamenten l’espectacle Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers, títol manllevat d’un vers de Hamlet.
El procés d’un malalt conscient de la seva mort i com enfrontar-s’hi és el motor d’aquesta obra. Aquesta és una mort que va vestida com un dels personatges de la Dansa de la Mort de Verges, que evoca l’humanisme escèptic pagà, s’allunya de la tradició de l’alta cultura i es comparteix en comunitat, és a dir, al teatre. I l’eternitat és una fotografia prenyada de referent barthià, que repeteix mecànicament allò que mai més podrà repetir-se existencialment, un pare i una filla en un dia d’estiu, suspesos en el temps dins una piscina en ple moviment de rostres desdibuixats i quotidiana felicitat.
El protagonista és un intel·lectual marxista. El llegat ideològic de Pujol impregna tot l’espectacle i es manifesta en afirmacions rotundes com “el veritable càncer de la humanitat és l’individualisme” (...). Aquest batec s’escola com qui no vol la cosa i va de la mà de la defensa constant de la cultura com a eina emancipadora de l’individu. (...)
Com es prepara per al final un home com aquest? Escoltant el discurs i triant el que vol de tot el que li diu Enric Benito, metge amb dècades de trajectòria, primer com a oncòleg i ara a pal·liatius. Imprescindible missatge que es resumeix en “l’art del bon morir”, és a dir, informar-se, perdre la por, acceptar ser cuidat i preparar-se igual que com ho fem per a un naixement. (...)
Aquest país no descobert… és una obra excepcional, una dramatúrgia que pot ser perfectament representada més enllà d’aquest muntatge. Per al públic m’atreviria a dir que és de visió obligatòria. Alba Pujol diu en una escena que lamenta no haver assistit a una classe del seu pare. Ha fet una cosa molt millor, no envair-li l’espai professional, i atrevir-se a plantejar aquest espectacle amb Àlex Rigola regalant una lliçó de vida compartida col·lectivament. El director signa un dels seus millors treballs a base d’espai buit i direcció d’intèrprets excel·lent. No em puc imaginar ningú més que Pep Cruz forjant aquest personatge, brillant en la reflexió i servint la ironia de la manera més perfecta. (...)
https://tempsarts.cat/generositat-i-perseveranca/
