3 raons per veure AQUEST PAÍS NO DESCOBERT...i una per no fer-ho
Raó número 1: per la veritat que transmet la proposta
Alguns parlaran de la nova proposta de l’Àlex Rigola com a teatre documental, com antiteatre, etc. No deixen de ser etiquetes que ens obsessiona trobar per qualificar d’alguna manera una proposta escènica tan senzilla com radical, tant natural com universal, amb tanta veritat que és difícil no connectar-hi emocionalment com a espectador.
En poc més d’una hora es condensen les llargues converses mantingudes entre el mateix Rigola, l’actriu Alba Pujol i el seu pare, Pep Pujol (malalt de càncer terminal) sobre com afrontar el final de l’existència. I paradoxalment, més enllà de conèixer una mica més qui era el pare de l’Alba i com es preparava per morir, l’espectacle acaba convertint-se en un emocionant cant a la vida. En el qual l’emoció és real, verdadera, i no només en forma de llàgrimes (com podríem suposar), sinó també en somriures còmplices.
Raó número 2: per aconseguir donar ganes de viure tot parlant de la mort
Rigola explica que, preparant l’obra, i buscant respostes en la filosofia, es va adonar que no es pot dir gaire cosa de la mort. Perquè reflexionant-hi un en realitat acaba parlant de la vida. I veient Aquest país no descobert… un s’adona que, gràcies a aquest estrany i preciós procés de coneixement i preparació grupal per a la mort, acaba donant més valor al fet de viure. Resulta emocionant sentir les reflexions (sovint sorprenents i divertides) d’aquest catedràtic d’història davant de la “putada” de saber que ja té data per al seu final.
Lluny de convertir-se en un lament continu i tràgic, és l’excusa per reflexionar sobre el neoliberalisme, la família, l’amor, l’amistat, l’individualisme... Un preciós camí, compartit i sincer, directe i honest, cap aquest lloc desconegut del qual no es pot parlar, i del qual Shakespeare ens parlava a Hamlet.
Raó número 3: per la nova etapa del Rigola
Fugint dels grans espectacles i del teatre trencador i fins i tot rebel amb el qual es va donar a conèixer i es va consolidar com a creador escènic, les darreres propostes d’Àlex Rigola semblen buscar un trencament de la quarta paret amb l’espectador, que demana dels actors quelcom molt difícil: reduir la interpretació a la mínima expressió.
Això, que podria semblar contradictori al teatre, converteix l’experiència en quelcom únic, impossible de reproduir en qualsevol altre mitjà. Per això encara resulta més recomanable la proposta.
Raons per no anar a veure Aquest país no descobert...
Algú que rebutgi un teatre que el faci reflexionar, emocionar, apropar-se a un tema com la mort. Algú que tingui por a deixar-se sorprendre per un teatre directe, fresc, viu i emocionant. I a qui en general tingui fugi de propostes que fan pensar i emocionar al voltant d’allò més difícil d’acceptar: que tenim un final.
