Dins el cicle d'espectacles, activitats i xerrades programat per la Sala Beckett sota el lema Memento mori i amb la voluntat d'oferir una resistència activa i dialèctica al tabú de la mort, es pot veure, fins al 23 de febrer, l'última proposta d'Àlex Rigola, Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers. L'actriu Alba Pujol puja a escena, en companyia de Pep Cruz, per compartir amb els espectadors un dol serè i lúcid amb motiu de la mort del seu pare. I, tal com aquest hauria volgut, l'espectacle esdevé, abans que res, útil. Útil, reconfortant i revelador.
Josep Pujol Andreu (1956-2019), catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques, creia que el càncer que corrou la societat és l'individualisme, i allò que més li agradava era compartir i formar part d'una comunitat on bolcar-hi l'afecte, és a dir, on “projectar i ser projectat”. No volia que cap cerimònia en el seu record privilegiés l'intel·lectualisme en detriment d'una emoció sincera. Una cita d'Emil Cioran —un breu fragment extret de De l'inconvenient d'haver nascut (1973) que parla d'aquelles persones que, com els gladiadors, saben que no els queda gaire temps i es concentren en el pensament sobre la pròpia mort— i un poema de Peter Handke, situats respectivament al principi i a la fi, contenen o cenyeixen aquesta peça tan íntima, on el que predomina, sobretot, són les reflexions a les portes de la mort, una sèrie de preocupacions pràctiques i l'expressió d'un amor curós i entendridor.
Una vegada i una altra es fa palesa la generositat del pare, que, en comptes de tancar-se en el seu dolor, va permetre l'acompanyament dels qui l'estimaven i fins i tot va accedir a compartir el seu procés introspectiu amb el públic d'un espectacle que el sobreviuria. L'encarna l'actor Pep Cruz, que busca i copsa en tot moment la nostra atenció i complicitat. Alba Pujol se'l mira en silenci una bona estona, enfundada en una disfressa d'esquelet i convertida així en una mort gens paorosa. L’actriu se'ns adreçarà per desvetllar els antecedents i mecanismes d'un dispositiu en què la tasca d'Àlex Rigola —virtualment present— se sintetitza en les preguntes projectades en pantalla, les mateixes que van guiar les converses amb Josep Pujol durant el seu últim cicle de quimioteràpia. Aporten matisos i il·lustració cultural un fragment de Hamlet —que, inclòs amb naturalitat dins la conversa, es revela font i causa del títol de la peça—, un cèlebre poema de Jaime Gil de Biedma, el vídeo d'una conferència de Jacques Lacan i una referència cinematogràfica còmicament intempestiva.
Deia Plató que filosofar és aprendre a morir. Tal com apunta Jordi Ibáñez Fanés a Morir o no morir. Un dilema moderno (Anagrama, 2020), la mort sempre és una qüestió personal i privada, però ignorar-la o ocultar-la equival a desaprofitar el vincle existencial i comunitari que aquesta procura. Enric Benito, un metge expert en cures pal·liatives que va ser entrevistat i filmat ad hoc per a la peça, compara el viatge de la mort amb un part: lluny de constituir un fracàs, morir acaba resultant un traspàs molt ben organitzat. Per afrontar aquest viatge —afegeix Benito, en una intervenció extremament significativa i matisada— cal, primer de tot, decidir si concebem l'univers com un caos o com un cosmos ordenat.
Alba Pujol fa d'ella mateixa i s'expressa amb gran naturalitat; Pep Cruz actua en el lloc i en el nom del pare. Podríem parlar de teatre testimonial amb mediació actoral i sentiments autèntics, perquè la delicadesa i l'afecte amb què es condueixen els actors acaben creant un vincle real. L'actitud d'escolta i l'emoció reconcentrada de la filla, que retarda el moment d'intervenir, contribueixen a una posada en escena coherent amb la manera de pensar i les darreres voluntats del pare malalt. En un moment donat, parlen, amb humor i familiaritat, de qüestions relatives al funeral, com el vestit que durà el difunt o el menjar que se servirà als convidats. Entre senzilles però encertades reflexions i aforismes —sobre la història, el neoliberalisme o la mort—, Josep Pujol, mediat o assumit per l'actor, expressa el desig sincer i commovedor —formulat en una lluminosa carta final i pòstuma, irònicament signada per un “pare d'ultratomba”— que la seva filla s'obri a nous territoris tant creatius com personals i que segueixi enlairant-se.
El fet de compartir el dol implica trencar el tabú, la inhibició, la hipocresia. Parlar-ne suposa deixar espai per a l'humor i, en aquest cas, també per a la referència metateatral. La proposta, senzilla i honesta, radicalment allunyada tant de l'oportunisme com de l'afectació, condensa una emoció autèntica.
Article publicat a Núvol el 14 de setembre de 2020
