Feia només un mes, el 22 d'octubre del 2019, que havia mort el pare de l'actriu Alba Pujol quan ella i l'actor Pep Cruz, sota la direcció d'Àlex Rigola, estrenaven a Temporada Alta aquest espectacle de línia experimental confeccionat i extret de les converses que el mateix Rigola havia mantingut amb Josep Pujol i Andreu (1956-2019) —catedràtic d'Història d'Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona—, durant els mesos de maig a juliol, coincidint amb l'últim cicle de quimioteràpia per combatre el càncer de pulmó que li havien diagnosticat poc temps abans.
Aquelles dues primeres representacions al Teatre de Salt van estar marcades sobretot per l'emotivitat del dol per la pèrdua encara massa present, amb alguns moments d'emoció inevitables que potser alguns espectadors podien pensar aleshores que formava part “estratègica del guió”. Tres mesos després, l'emotivitat, ara ja més continguda, continua aflorant en algun moment, com si el temps i l'enfrontament a un mes de representacions a la Sala Beckett —diria que cada funció pot ser diferent segons l'estat d'ànim dels dos intèrprets— es disposessin a actuar no ja de teràpia de dol sinó de consol, de record i sobretot de reconeixement al pare.
«Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers», títol quilomètric extret del «Hamlet» de William Shakespeare, parla de la mort, sí, però es converteix de seguida en un missatge de vida, de com viure i de com preparar-se per deixar de viure. I aquí rau el coratge de la companyia, i de manera especial de l'actriu Alba Pujol, per enfrontar-se a una situació tan personal i aconseguir que el seu missatge de valentia s'encomani entre els espectadors per lluitar contra la por a la mort.
En uns setanta minuts, i en la veu de l'actor Pep Cruz —que representa el pare d'Alba Pujol —en un paper memorable, tan difícil com creïble—, es va desgranant tota una filosofia d'entendre la vida, sintetitzada en afirmacions molt breus, algunes carregades d'ironia i d'altres de principis indestructibles, que deuen ser, esclar, amb un ànim sintetitzador i dramatúrgic, una mínima part de les moltes converses del director Àlex Rigola amb el catedràtic Josep Pujol i Andreu i que un pensa que estaria bé ampliar-les amb tot el que ha quedat fora de l'escena amb una publicació, per descomptat digital consultable, com a documentació complementària de l'obra.
Les paraules del pare d'Alba Pujol —l'actriu ja havia perdut també la mare quan tenia només 22 anys— es combinen amb alguns records d'ella, a través d'una mena de qüestionari que té el suport de la projecció textual, i amb incursions de citacions de diversos autors que apareixen en els extractes de la conversa com el mateix dramaturg William Shakespeare, el filòsof Emil Cioran, el psiquiatre Jacques Lacan, el poeta Gil de Biedma, el doctor Benito —illenc que ha treballat llargament en l'acompanyament de situacions de malalts terminals— o l'escriptor Peter Handke. A més, esclar, de referències més lúdiques, per esquitxar la trama amb un pols d'humor, d'un acudit de l'Eugenio, un moment imitant el western «Centaures del desert» amb John Wayne, també un fragment projectat dels germans Cohen amb la típica escampadíssima de cendres en un penya-segat de cara al vent i, encara, de la decisió sobre si fer macarrons o una paella quan toqui organitzar el funeral.
Entremig, però, han quedat rastres de rebuig al neoliberalisme, a l'economia capitalista, a l'individualisme, a la força de l'amor, l'amistat, la família, de les arrels adoptives d'Olot malgrat haver nascut al Poble Sec de Barcelona, de la llibertat per deixar que els fills facin la seva vida, de l'elixir de l'alcohol que tot ho desperta, de la cara més desagradable de la universitat, on va exercir durant quaranta anys, i el paper del seu professorat i, de propina, la lectura d'una de les dues cartes que el catedràtic Josep Pujol i Andreu va escriure perquè la seva filla i actriu Alba Pujol —per cert, caracteritzada durant tota la representació com si fos un dels esquelets de la dansa de la mort de Verges—, la llegís quan tingués 63 anys, l'edat de la seva mort. Un salt en el temps, a l'avançada, que segella en clau epistolar l'absència d'aquells consells de pare a filla que la mort els ha arrabassat als dos massa aviat. (...)
