Arabella

Òpera

informació obra


Comèdia lírica en tres actes. Llibret d’Hugo von Hofmannsthal. Música de Richard Strauss. Estrenada l’1 de juliol de 1933 a la Staatsoper de Dresden. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 7 de gener de 1962. Darrera representació al Liceu, l’11 de febrer de 1989.
Autoria:
Richard Strauss
Direcció Musical:
Antoni Ros-Marbà
Direcció:
Christof Loy
Escenografia:
Herbert Murauer
Vestuari:
Herbert Murauer
Il·luminació:
Reinhard Traub
Coreografia:
Thomas Wilhem
Producció:
Oper Frankfurt
Intèrprets:
Anne Schwanewilms, Genia Kühmeier, Alfred Reiter, Doris Soffel, Michael Volle, Will Hartmann, Thomas Piffka, Roger Smeets, Torben Jürgens, Susanne Elmark, Ursula Hesse von den Steinen, Frieder Stricker
Sinopsi:

Amb aquesta òpera, Richard Strauss va tornar a la comèdia situada a Viena, com havia fet amb la seva obra més famosa, El cavaller de la rosa. L’ambient de decadència d’Arabella mescla l’amor amb l’interès a l’Àustria de 1860: el comte Waldner, empobrit pels seus deutes, pretén casar la seva filla amb algun pretendent que alleugi la pobresade la família. El conte de fades està a punt de fer-se realitat: Mandryka, un foraster ric, ha demanat la mà de la seva filla Arabella. Strauss, que donava tanta importància a la qualitat literària de l’argument, va haverd’acabar la música per a aquesta òpera sense el seu gran llibretista, l’escriptor Hugo von Hofmannsthal. Arabella va arribar al Liceu tres dècades després de la seva estrena absoluta, però el retard va quedar compensat amb la jove Montserrat Caballé, que debutava en aquest escenari. Ara, Christof Loy ha convertit la història en una producció fascinant.

Crítica: Arabella

22/11/2014

Elegant i refinada 'Arabella'

per César López Rosell

Arabella , la refinada comèdia lírica de Strauss, ha tornat al Liceu amb tots els honors. Vint-i-cinc anys després de la seva última representació, ha tornat a captivar el coliseu de la Rambla. El traç psicològic del muntatge de Christof Loy i la suprema elegància interpretativa de la soprano Anne Schwanewilms, molt ben recolzada per un equilibrat repartiment i una esforçada orquestra i cor, van donar vol a l’espectacle. 

 L’acció apareix recreada en un espai actual. Una escenografia geomètricament lineal, amb panells que s’obren i es tanquen per construir ambients relacionats amb la trama, permet que els intèrprets trobin el marc per cohesionar aquest irònic fresc dels convencionalismes de la societat burgesa vienesa. Però també, en moments de buits al escenari, per acollir l’expressió dels anhels més íntims dels protagonistes. 

 La història d’Arabella, una atractiva jove destinada a casar-se amb un home ric per salvar la seva arruïnada família, emergeix amb fluïdesa amb personatges perfectament dibuixats amb l’ajuda del vestuari. Res fa pensar en les dificultats sorgides en els assajos. La protagonista va patir un esquinç en un turmell dies abans de la funció, però finalment va poder actuar tot i que vestint un calçat còmode per facilitar els seus moviments en comptes dels talons previstos. 

 Ofèlia Sala va haver de substituir Genia Kühmeier en el rol de Zdenka, transvestit personatge que va interpretar amb el delicat lirisme propi de qui domina aquest repertori. El veterà Ralf Weikert va haver d’assumir la direcció musical de manera precipitada arran de la baixa d’Antoni Ros-Marbà, i es va enfrontar a la tasca d’ajust d’una partitura complexa. 

 La soprano alemanya, confirmant que és una experta straussiana, va donar un curs d’interpretació tant en el plà dramàtic com en el vocal. La seva veu lírica i amb molt cos va viatjar des dels aguts als cavernosos greus oferint un perfil del seu personatge somiador i idealista que se supera davant l’adversitat. Va enlluernar en àries com Mein Elmer o en els duos amb Sala (la seva germana) i el seu pretendent Mandryka, encarnat per un completíssim Michael Voller que va exhibir la força i poder del seu cant i una gran vis actoral. 

 Alfred Reiter va complir amb el rol del ludòpata pare, el Comte Waldmer, i també es va lluir Doris Soffel com a manipuladora mare. De la resta de l’elenc va destacar un convincent Wild Hatmann, sense oblidar les mostres pirotècniques de Susanne Elmark com a excèntrica Fiakermilli.