Arabella , la refinada comèdia lírica de Strauss, ha tornat al Liceu amb tots els honors. Vint-i-cinc anys després de la seva última representació, ha tornat a captivar el coliseu de la Rambla. El traç psicològic del muntatge de Christof Loy i la suprema elegància interpretativa de la soprano Anne Schwanewilms, molt ben recolzada per un equilibrat repartiment i una esforçada orquestra i cor, van donar vol a l’espectacle.
L’acció apareix recreada en un espai actual. Una escenografia geomètricament lineal, amb panells que s’obren i es tanquen per construir ambients relacionats amb la trama, permet que els intèrprets trobin el marc per cohesionar aquest irònic fresc dels convencionalismes de la societat burgesa vienesa. Però també, en moments de buits al escenari, per acollir l’expressió dels anhels més íntims dels protagonistes.
La història d’Arabella, una atractiva jove destinada a casar-se amb un home ric per salvar la seva arruïnada família, emergeix amb fluïdesa amb personatges perfectament dibuixats amb l’ajuda del vestuari. Res fa pensar en les dificultats sorgides en els assajos. La protagonista va patir un esquinç en un turmell dies abans de la funció, però finalment va poder actuar tot i que vestint un calçat còmode per facilitar els seus moviments en comptes dels talons previstos.
Ofèlia Sala va haver de substituir Genia Kühmeier en el rol de Zdenka, transvestit personatge que va interpretar amb el delicat lirisme propi de qui domina aquest repertori. El veterà Ralf Weikert va haver d’assumir la direcció musical de manera precipitada arran de la baixa d’Antoni Ros-Marbà, i es va enfrontar a la tasca d’ajust d’una partitura complexa.
La soprano alemanya, confirmant que és una experta straussiana, va donar un curs d’interpretació tant en el plà dramàtic com en el vocal. La seva veu lírica i amb molt cos va viatjar des dels aguts als cavernosos greus oferint un perfil del seu personatge somiador i idealista que se supera davant l’adversitat. Va enlluernar en àries com Mein Elmer o en els duos amb Sala (la seva germana) i el seu pretendent Mandryka, encarnat per un completíssim Michael Voller que va exhibir la força i poder del seu cant i una gran vis actoral.
Alfred Reiter va complir amb el rol del ludòpata pare, el Comte Waldmer, i també es va lluir Doris Soffel com a manipuladora mare. De la resta de l’elenc va destacar un convincent Wild Hatmann, sense oblidar les mostres pirotècniques de Susanne Elmark com a excèntrica Fiakermilli.
