Fa mesos que, entre la comitiva teatrera, ressona que La Calòrica hauria de fer un programa de televisió. És un mantra que fan un col·lectiu de fans i que no està comprovat que la companyia tingui un projecte concret o, s'hagi imaginat, saltar a la petita pantalla. Realment, el públic de teatre el que vol és que aquesta companyia segueixi ben activa a la cartellera, ara que ja té els favors de teatre públic i ha demostrat que és prou atractiva per al teatre comercial (De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda); Fairfly (molt més simple i fàcil de gestionar no va ser una casualitat); o Feísima enfermedad... que ara reprén una llarga estada a la Biblioteca de Catalunya i que és molt recomanable, va ser alguna cosa més que un exercici curiós de treball final a l'Institut del Teatre, d'ara fa una dècada.
A Arbres, vodka i naus voladores la lucidesa de Joan Yago es fa evident tot creuant les dèries d'un Txèkhov obsessionat en què els camperols transcendissin al seu temps. Permet ajuntar temàtiques i personatges (Brian Friel va imaginar una lluminosa distòpia a Afterplay). Però La Calòrica ho tenyeix d'una mena de ràdioteatre que ningú escolta (tipus feina de becari en una biblioteca que ningú encarrega res i que s'ensopeix fins a l'infinit, com a l'episodi de Sobre el fenonem de les feines de merda) i que resulta quasi catàrtica. I és que a l'enginy d'enllaçar els personatges de peces com L'oncle Vània, L'hort dels cirerers i La gavina s'hi teixeix transversalment (i tot sense paraules, només amb mirades i moviments) la relació dels locutors i tècnic de so que evolucionen i destil·len aquell deliri tant propi de les perruques i les interpretacions sarcàstiques de La Calòrica. Però troben la manera de redreçar els seus comportaments, en un estudi devastat com els boscos del doctor Àstrov. Preguen, en tot cas, que treballaran i descansaran en pau.
On s'ha de firmar perquè La Calòrica passi a ser companyia obligatòria per a tot tipus de públic? El mateix Berlusconi aplaudiria aquell Editto bulgaro, que el blasmava. I la mirada de la vella Europa a Els ocells és tant còmicament implacable com aquella d'Europa bull dels Indigest que, sigui dit de pas, per fi, tornarà al TNC.
