Arma de construcción masiva

informació obra



Direcció:
Sílvia Ferrando, Ana Vallés
Intèrprets:
Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo, Glòria Ribera
Il·luminació:
cube.bz
Autoria:
Ana Vallés
Sinopsi:

Seguint amb el camí iniciat per Los bancos regalan sandwicheras y chorizos sobre els rastres del franquisme en l’actualitat en una generació jove, aquesta vegada la companyia José y sus Hermanas ha decidit submergir-se en l’educació a Espanya avui, la nostra educació en les seves múltiples facetes.

Com ens situa la nostra educació al món i de quina manera ho llegim? L’educació a l’escola, amb totes les reformes educatives i protestes que ha patit el país; l’educació familiar i del nostre entorn; l’educació del món de les imatges, de la música, dels mitjans, de les xarxes. Tot allò que ens impacta i “educa”. Tots aquells constructes socials i lingüístics que assumim com a propis i validem.


Crítica: Arma de construcción masiva

10/11/2018

Confirmant expectatives

per Iolanda G. Madariaga

La companyia que va obtenir el guardó com a Revelació dels premis de la Crítica 2017 tornen a revisar el passat agafant empenta per qüestionar el present. Amb la màxima de “El que és personal és també polític” es presenten a sí mateixos, lligant un seguit d’anècdotes i històries familiars per parlar de l’educació. L’educació és, no només un dels indicadors que més ponderen en l’IDH, sinó també el pal de paller de les societats dites de l’Estat del benestar. Però la reflexió dels joves creadors va més enllà de l’edat d’obligatorietat d’escolarització i altres indicadors per l’estil. Com en aquell ja mític No hablaré en clase (1977) o en les diferents versions teatrals de El florido Pensil (1994) -salvant les distàncies temporals i formals-, la jove companyia parla del sistema educatiu en tant que gènesi d’una determinada societat. Tal com van fer a Los bancos regalan sanwicheras y chorizos, fan una relectura del passat en clau personal i informal amb llicències poètiques-humorístiques de tot tipus. La relectura apunta cap a un sistema educatiu capaç de generar una volguda desmemòria que constitueix el seu gran triomf. El seu espai escènic és un espai conceptual on la cadira escolar (la típica cadireta) esdevé un mena de símbol per recrear diferents moments. En un espai amb tarima i fons negre es situen els ordenadors des d’on es projecten tota mena de referències personals, esquemes, arbres genealògics, cites... materials diversos que il·lustren i els ajuden a construir el seu discurs poc lineal; així com diferents músiques que serveixen tan com a marc referencial, com per puntuar i ampliar les seves actuacions. L’elenc es presenta com actors que s’interpreten a sí mateixos i se’ns mostren com amb els seus noms propis i vestits “de carrer”. Procedents de diverses situacions familiars, coincideixen en apuntar de dret contra un sistema uniformador on el “portar-se bé”-lligat a l’obtenció de bones qualificacions- ha mutilat la creativitat. Amb altes dosis d’ironia, despullen els fantasmes del passat que condicionen un present incert. Seguint el mestratge de creadors heterodoxes que trenquen amb la tirania del text, escriuen en i des de l’escenari el seu espectacle que inclou coreografies conjuntes i números musicals en la recerca d’una veritat teatral (artística) que ens faci comprendre o, si més no, pensar la nostra realitat immediata. Conserven l’alè fresc i desvergonyit del seu primer espectacle, l’humor i la destresa intactes i el seu compromís en tractar temes d’indubtable calat social. Potser haurien de ajustar ritmes i procurar-nos una visió completa de les projeccions a tots els espectadors. Malgrat això, l’espectacle funciona i confirma les expectatives obertes.