Arma de construcción masiva

informació obra



Direcció:
Sílvia Ferrando, Ana Vallés
Intèrprets:
Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo, Glòria Ribera
Il·luminació:
cube.bz
Autor:
Ana Vallés
Sinopsi:

Seguint amb el camí iniciat per Los bancos regalan sandwicheras y chorizos sobre els rastres del franquisme en l’actualitat en una generació jove, aquesta vegada la companyia José y sus Hermanas ha decidit submergir-se en l’educació a Espanya avui, la nostra educació en les seves múltiples facetes.

Com ens situa la nostra educació al món i de quina manera ho llegim? L’educació a l’escola, amb totes les reformes educatives i protestes que ha patit el país; l’educació familiar i del nostre entorn; l’educació del món de les imatges, de la música, dels mitjans, de les xarxes. Tot allò que ens impacta i “educa”. Tots aquells constructes socials i lingüístics que assumim com a propis i validem.


Crítica: Arma de construcción masiva

28/02/2019

La mala educació, entre xoriços i sandvitxeres

per Ramon Oliver

Un bon dia, fa un parell d’anys, els vuit creadors i creadores que van acabar  formant el col·lectiu José y sus hermanas es van trobant preguntant-se a ells mateixos i a elles mateixes i a requeriment de la directora Sílvia Ferrando allò que fins llavors no s’havien preguntat mai ni formava part de les seves preocupacions: què dimonis en queda del franquisme a la societat d’avui en dia? Era possible que  aquell dictador que quan ells i elles van néixer portava ja molts anys mort i al qual no li havien dedicat més atenció que la requerida per un tema que s’estudia a l’assignatura d’història , hagués deixat d’alguna manera alguna petjada a la seva pròpia existència?. Doncs sorpresa, sorpresa: sí que era possible! I tant, com era possible! I el problema va ser que , quan més rascaven, enlloc de fer més neteja, més grans es feien les taques del franquisme patent i/o latent. Quelcom que d’altra banda la realitat quotidiana no fa altra cosa que corroborar dia darrera dia: massa sovint donem per morts i enterrats cadàvers ideològics que en realitat només es trobaven en estat d’hivernació.

En qualsevol cas, del descobriment fet per José y sus hermanas, com a mínim en va sortir una cosa bona: en va sortir un excel·lent primer espectacle titulat “Los bancos regalan sanwicheras y chorizos” que es va convertir en l’espectacle revelació de la temporada. I és que entre els regals de la banca, la fraternitat josepina va trobar la forma de donar-li a la rància herència del franquisme una mirada nova, abrupta, decididament jove, atropelladament creativa, propera , plena de ramificacions personals, exempta de tonalitats discursives tot i que no exempta de justificada ràbia: la ràbia que dona saber que una part de l’herència t’ha tocat també a tu, sense haver volgut mai tenir accés a ella.

I aquí seguim, perquè si et planteges fer un segon espectacle amb l’educació que has rebut com a leitmotiv  sabent el que saps ara ,saps també que t’acabaràs trobant  un altre cop i entre d’altres coses  amb l’herència del franquisme davant dels nassos. Quelcom que no triga en arribar: la segona escena de ”Armas de construcción masiva” , ho deixa ja ben clar. Això, després que la primera escena deixi alhora l’escenari cobert de cadiretes d’aquestes que trobem a les llars d’infants o a les classes dels petits de les primeres etapes de l’escolarització: aquestes que quan hi ha una reunió de pares, martiritzen els culs dels progenitors. Ara bé: us heu preguntat alguna vegada què hi ha , darrera d’una d’aquestes cadires?  Doncs José y sus hermanas , sí s’ho han preguntat. I s’han preguntat també – si parlem d’educació, cal passar tota l’estona de l’aula a la llar familiar- quina mena d’educació els hi ha transmès la seva família, i quines expectatives derivades de l’educació rebuda ha dipositat en ells el nucli familiar. I alguna de les germanes creatives de José s’ha preguntat també pels germans i germanes desconeguts que potser té pel món i per la preocupant tendència a la prematura mort accidental exhibida pel seu clan , quan ha descobert que el seu cognom amagava secrets ben ocults: ja tenim en marxa un “thirller” familiar d’aquells que si comences a estirar del fil i buscar ramificacions  , dóna per fer una mini sèrie televisiva!

Moltes ( potser masses) expectatives , es posen en marxa tot just s’activa aquesta arma de construcció massiva. I l’excés d’expectatives, porta també a una excessiva dispersió que li acaba fent mal a la proposta. D’una banda – ja ho sabem- no deixa de ser lògic que si et fiques en un concepte tan ampli com ara el de l’educació tenint molt clar que l’educació desborda per complert allò que només passa a les aules, acabis saltant de branca en branca sense saber molt bé des de quina podràs obtenir una perspectiva més ample i transmetre millor el que vols transmetre. Però d’altra banda, aquesta és la funció que ha de tenir una dramatúrgia ben delimitada. I aquí és on dóna la sensació que la companyia es deixa arrossegar un punt massa per la quantitat d’estímuls que té davant seu , sense acabar de decidir en quins d’ells es vol focalitzar, i sense saber per moments què fer amb la molta informació personal que els seus integrants fiquen  entre tant. José y sus hermanas torna a aplicar amb la mateixa energia que el primer cop la fórmula que tant bon resultat va donar llavors . I la fórmula, segueix funcionant força bé .I la companyia, segueix creant complicitat amb l’espectador i demostrant els seus bons recursos interpretatius. I els moments potents segueixen fent acte d’ aparició. Però el conjunt es perd un xic massa per les branques, perdent així contundència i rumb. Aquestes armes de construcció masiva en tenen quelcom de proposta de transició, que confirma les bones vibracions que va deixar el primer espectacle ,però apunta també la necessitat de perfilar una mica més els propers lliuraments.