Hi ha molta capacitat de canalitzar energia en el treball de Mercedes Pedroche. Viatja de l'acció performativa més repetitiva i sense cap intenció (aparent) de connectar amb elpúblic que veu com s'aixeca i es torna a seure en una cadira auns instants de catarsi col·lectiva amb la gent ballant estirada pel linòleum de l'escenari. El seu treball és d'orfebreria txtual i coreogràfica. Perquè el seu joc exigeix una repetició i, aparentment, una tria que no té fi. S'inspira en el mite de Sísfi,carregant un roc d'un cim a un altre i que sempre acaba rodolant. Els de Projecte Nisu ja en van fer una altra aproximació de teatre físic a Shell, que també flirtejava amb l'absurd. Ara, Pedroche, trenca la roda (o li dóna una pausa llargsa per imaginar un quadre més endins que lipermet trure amargor i li aporta humanitat.
El Artificios del títol es refereix a atot allò que ja ve racionlitzat, que no permet improvisació, que és un destí implacable. En canvi, els Leopardos amb que tanca el títol s'adreçá a un ón animal potser solitari però imprevisible, que lluita per sobreviure, que alinia totes les cèl·lules per mirar de sobreviure i apartar-se del destí fatal. En realitat, la Mort va molt més enllà del que sentencia Artificios. Perquè també forma part de la vida més bestial. Pedroche entén el ritme i, amb una peça en què alterna el moviment i el pes de la paraula acaba convocat el públic en un espai de connexió desinhibida. La gent que ha tigut paciència (la majoria) en surt molt satisfeta de trencar amb la quarta paret i de descobrir que hi ha invitacions al públic molt sensibles, gens agressives ni ridiculitzants. Mercedes Pedrohe té alguna dosi de màgia que cost d'explicar però que es viu molt intensament
