Se n’ha parlat molt, al llarg d’aquests pandèmics darrers dos anys i mig, de la forma com l’aparició sobtada del virus que ha modificat d’una o altra manera més o menys la vida de tothom, i que pel camí s’ha emportat un fotimer de vides, ha incidit també en els hàbits de lectura de la humanitat. De cop, a partir del mes de març de 2020, tothom es va posar a buscar pel món virtual o per les llibreries reals, o va rescatar de la seva biblioteca particular després de treure-li la pols , aquell cèlebre llibre de Camus o de Defoe o de King construït al voltant d’una situació pandèmica que semblava ja condemnada a ser cosa del passat o de la fantasia d’un escriptor, i que ara tornava a esdevenir dolorosament real. I naturalment, entre aquestes lectures associades a l’angoixa del moment, no hi podia faltar l’ “Assaig sobre la ceguesa” que José Saramago va publicar l’any 1995, i que, de fet, des de llavors no ha deixat mai de ser un dels textos més universalment llegits del Premi Nobel portuguès. D’això, en donen també bona mostra les diferents adaptacions escèniques de les quals ha estat objecte, o la pel·lícula plena d’estrelles que Fernando Meirelles va aconseguir filmar l’any 2008, després de vèncer les resistències de l’autor, que no volia que “aquell llibre violent sobre la degradació social i la violació caigués en les mans equivocades”. El cert és que les expertes mans de Meirelles no van poder impedir que “Blidness (a ciegas)” fos rebuda amb una notable divisió d’opinions , més aviat decantades cap a la valoració negativa.
El cas és que, en contra del que podria semblar obvi, el director Nuno Cardoso deixa molt clar que si ara tenim a l’escenari del TNC aquest muntatge nascut de l’oferta de col·laboració que Carme Portaceli li va presentar al director del Teatre Nacional São João ,no és pas com a conseqüència de la pandèmia. Explica Cardoso que el veritable estímul que va motivar aquesta elecció, el va trobar fumant-se una cigarreta al carrer . Tot fent una pausa fumadora en una de les reunions que va mantenir amb Portaceli, Cardoso es va trobar amb un indigent que mantenia una intensa conversa amb Déu, mentre la resta de la població passava pel seu costat amb cega indiferència. Certament, la imatge s’ajustava reveladorament a la ceguesa metafòrica contra la qual ens adverteix Saramago, en un llibre que segons les seves pròpies paraules, volia “plasmar, criticar i desemmascar una societat podrida i desencaixada”. I la seva ubicació al bell mig d’un espai públic molt transitat, fins i tot venia a connectar amb l’arrencada d’un relat que s’inicia quan un conductor es queda de cop paralitzat encara que el semàfor ja s’ha posat en verd, perquè `s’ha quedat cec de forma tan sobtada com inexplicable.
Així comença també la proposta escènica de Cardoso. I tot just quan el semàfor es posa en verd, comencen també a detectar-se unes febleses que , a mesura que la distòpia es va fent més caòtica i dramàtica, es van fent també cada cop més teatralment evidents. I és que potser la primera gran feblesa de la proposta, resideix precisament en el fet d’haver volgut convertir una situació conjuntural en una resolució dramatúrgica , sense haver-ne valorat prou el seu caràcter una mica forçat. M’explico. La conjuntura es troba en el desig de col·laboració de dos importants institucions escèniques que decideixen aprofitar l’avinentesa i reunir a l’escenari un grapat de bon intèrprets vinguts d’aquí, i un grapat de bons intèrprets vinguts d’allà, fent alhora que cada grup s’expressi en la seva pròpia llengua. I d’aquesta decisió, en neix una dramatúrgia que està subjecte a aquest condicionant conjuntural , i no pas una dramatúrgia capaç de donar-li sentit integrador a aquesta opció. I a aquesta decisió, se li afegeixen d’immediat els problemes diguem-ne que logístics. De forma un xic incomprensible, les pantalles pel les qual passa el subtitulat, obliguen a bona part de l’audiència a tenir que triar entre seguir el text ( això, en cas que no t’ho impedeixi el cap de l’espectador del davant; la pantalla ubicada gairebé a ras de terra comporta també aquest altre handicap) o seguir la coreografia coral dels moviments que es produeixen a l’escenari , intentant alhora no perdre’s les imatges que es van projectant en sessió continua en altres dues pantalles. Logística i tecnologia a banda, Cardoso pren també la decisió de desdoblar els personatges per tal que passin com si res d’estar ficats sota la pell d’un intèrpret català, a fer-ho sota una carnalitat lusitana, fent després el camí a la inversa al llarg de tota la representació. I també aquesta decisió, sembla més fruit d’una conjuntura abocada a repartir protagonisme de la forma més equitativa possible, que fruit d’una decisió dramatúrgica al servei del concepte global de la proposta . Val a dir que aquests constants salts, un cop assimilats, no interfereixen en la comprensió del fil argumental. Però , per contra, sí interfereixen molt a l’hora d’establir una mínima connexió emocional amb uns caràcters amb els quals convivim al llarg de gairebé tres hores i mitja d’exhaustiva representació , sense que ens deixin mai una veritable petjada. Cardoso no perd oportunitat de remarcar-nos el missatge que ens vol transmetre l’obra. Però alhora, si perd massa sovint la possibilitat de deixar de banda el tot discursiu que prenen molts fragments, i fer-te sentir de forma més visceral el terrible infern en el qual es troba ficada aquesta colla de cecs guiats per una única dona pigall. A l’espectacle , hi ha prou correcció general com per a que ens adonem de la bona factura amb la qual ha estat dissenyat l’espai escènic o l’efectiva il·luminació, o les no menys efectives projeccions. Però no és correcció, el que demana a crits una proposta com aquesta . Deixant de banda puntuals excepcions, la correcció és també el to dominant en un conjunt interpretatiu que, per cert, deixa en evidència (un cop més) que la dicció de bona part nostres actors i actrius , hauria de ser revisada amb caràcter d’urgència. Sí: ja ho sabem que la Sala Gran del TNC presenta especials dificultats en aquest sentit. Però mira per on, resulta que els intèrprets portuguesos que no l’havien trepitjat mai, superen el repte amb millor nota. En qualsevol cas, i deixant de banda la dicció, som davant d’un muntatge tan ple d’acurada dignitat escènica, com massa mancat d’aquella capacitat per trasbalsar-nos que hauria de transmetre’ns la colpidora paràbola de Saramago.
