L'any 1959, el malaguanyat escriptor i articulista Josep Maria Espinàs va escriure i publicar una novel·la, «Combat de nit», que encara ressona avui com a moderna, sobre els camioners i els viatges per carretera d'anada i tornada. La va dedicar a un personatge no de carn i ossos però absolutament present: “Al meu amic T-7440”. La contrasenya d'un camió, esclar.
No sé si el Col·lectiu VVAA —sisplau, pronunciïs “fa”, segons indicacions de la companyia— vol dedicar també el seu espectacle «Baby no more» al tràiler que presideix tot el muntatge i que ha obligat a desmuntar la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, per convertir-la en una pista oberta on sembla que el conductor del camió en qüestió estigui examinant-se en un circuit tancat per obtenir el carnet superior de classe C.
No han de passar ànsia els espectadors d'aquest muntatge per por de ser atropellats —els déus del teatre no ho vulguin!—, tot i que potser sí que s'hauran de moure en algun moment, aixecar els pompis i malucs entumits per haver de seure a terra sisplau per força, amb el consol per a alguns de trobar lloc en alguna de les escalinates de les grades desmuntades de la sala, tot i que els ossos també els maldiguin i, quan tot sembla que anirà de mal borràs, llençar-se a obtenir miraculosament una de les cadires de tisora plegables, d'aquelles de festa major d'estiu, que la companyia reparteix un cop plantejat l'espectacle, convidant-los a un acte de comunió que vol ser, aparentment, el comiat oficial del Col·lectiu VVAA, que va començar jove i que ara se sent tan postadolescent que fins i tot mira al futur incert que els espera.
Els VVAA tenien —o encara tenen— com a principi fundacional la renovació de la cultura i de l'art. Han picat pedra amb espectacles com «Like si lloras», a la Sala Beckett, a La Pedrera i a la Volksbühne de Berlín; «Whonwagen», a l'antiga La Seca i al Teatro Español de Madrid; «Pool no water», a la Fira de Tàrrega i a la Sala Beckett; «This is real Love», també a la Sala Beckett; o el muntatge «Retrovisor» —la cosa del camió ja sembla que es veia venir— al Loom Festival.
Ara diuen que posen punt i final a la seva trajectòria com a col·lectiu —tot i que la realització d'aquest desig encara està per veure—, i arran de les portes externes que se'ls han obert a cadascú d'ells, tenen la necessitat de separar-se i buscar-se la vida tots sols. I ho fan encomanant-se a la cantant generacional nord-americana Britney Spears, de qui manlleven el títol de l'espectacle lleugerament modificat. Del seu “Baby on more time” passen a “Baby no more”. I, com aquell qui no diu res, abans del fosc final, ho rematen amb una promesa: “A otra cosa, mariposa”, deixen anar, o dit d'una altra manera, “Girem full, que l'epístola no és d'avui”.
Els VVAA no amaguen que han fet i fan el que els dóna la gana, el teatre que els ve de gust, el que volen fer i el que els diverteix. I amb això, gairebé amb un segle generacional de diferència, s'assemblen a un veterà de l'art cinematogràfic com Francis Ford Coppola —l'artífex d'«El Padrí»— que amb 85 anys ha buidat la vidriola per al seu últim film, «Megalopolis», estrenat ara a Canes, i diu que també ha fet el que li ha donat la gana, el que li ha vingut de gust, el que volia fer, segurament, i el que el divertia.
El que passa és que una cosa és el desig personal del creador i una altra cosa és com ho reben els coetanis. A Francis Ford Coppola, a la Croissette de Canes, l'han xiulat i l'han titllat fins i tot de ridícul —la història de l'art ja sabem que és injusta i el currículum, paper mullat— i als VVAA, en canvi, els han aplaudit a cor què vols, brindant amb xampany, gentilesa de Gramona, i s'han lliurat de rebre xiulets. Rectifiquem, doncs: la història de l'art, a vegades, també és generosa.
«Baby no more» és un espectacle més visual que discursiu, com els que fa el col·lectiu, però aquesta vegada espectacularment visual per la presència del tràiler, una caixa gegantina blanca com la neu i radicalment congelada on una de les actrius del grup vol deixar en standby els seus òvuls pel que pugui venir en un futur si encara té el cuquet de ser mare.
Però la metàfora de l'espectacle és tot un altre, o tot un cúmul d'altres intencions. Com per exemple, parodiar la burocràcia —més aviat la “burrocràcia”— i la incomprensió institucional quan un col·lectiu es vol fundar; intentar aportar ingènuament un aire nou a la cultura en un sistema blindat per les velles guàrdies de la conservació del poder; intentar redactar una vella constitució —¿la sacrosanta del 1978?— posant en un mateix tupí mitja dotzena de velles ideologies; o lluitar contra el pas del senyor del temps —un gag que sembla de pista de circ—, que no perdona que la joventut que se sentia lligada, com si tota ella fos un cordó umbilical, descobreixi de cop i volta que també envelleix i que té la necessitat de tallar el propi cordó per distanciar-se'n.
L'espectacle «Baby no more» és tan singular i trencador com desigual. Hi ha moments molt bons i moments no tan bons. Hi ha brots d'humor i brots de tragèdia. Hi ha nostàlgia del teatre de barraca —la cabina del tràiler ho facilita— i xou amb lluentons de fira de xurros i xocolata cuita. Hi ha ganes encara de continuar lluitant per canviar la cultura i l'art, però ara ja amb un peu a l'altra banda: que si direcció de cinema, que si direcció de teatre, que si composició musical, que si creació escenogràfica, que si creació audiovisual...
El Col·lectiu VVAA els ha fet créixer i ser com són. I la col·lectivitat teatral que ha crescut amb ells i que els ha seguit durant els últims anys hi ha sortit guanyant. Aquest era en part un dels seus objectius fundacionals. I aquest ha estat també, com el dels personatges camioners de la novel·la de l'Espinàs, el seu particular "combat de nit". (...)
