‘Baby no more’, al TNC fins al 2 de juny, és una festa escènica amb què VVAA Col·lectiu celebra la seva dissolució
VVAA Col·lectiu, creat fa menys d’una dècada com “un ajuntament de membres en expansió i contracció permanent”, aglutina artistes de diferents disciplines amb l’escena com a punt de trobada. Ara que els sembla imperatiu abandonar el grup per créixer individualment o en altres direccions, posen fi a una estimulant trajectòria conjunta ‒Like si lloras (2016), Wohnwagen (2016), Pool (no water) (2017), This is real Love (2019), Arcas 2020 (2021)‒ i “celebren” la seva dissolució al TNC. Per metaforitzar en clau gestacional el procés en què es troben immersos, els múltiples autors assimilen els projectes a òvuls i parlen indistintament de puncions ‒hormonals‒ i funcions ‒teatrals‒.
A la Sala Tallers, que se’ns ofereix com una immensa matriu per fecundar, un camió de tràiler s’obre pas: porta la possibilitat de l’acció i la fantasia, i el seu remolc tant aviat fa de quiròfan com de tribuna o tarima de discoteca. Els performers, dirigits per Anna Serrano Gatell ‒amb dramatúrgia d’Eva Mir‒, són Clara Aguilar, Max Grosse Majench, Elena Martín, Marc Salicrú, Laura Weissmahr ‒membres fundadors del col·lectiu‒, Marc Cartanyà i Sandra Pujol ‒d’Íntims Produccions‒. Primer només ens arriba la seva veu des de l’extraescena sonora; després es despleguen per l’espai, assumint infinitat de rols. La proposta, experimental i expandida, vehicula una sèrie de reflexions-divagacions sobre l’interès, l’operativitat i/o la vigència que pugui tenir el col·lectiu mateix; també es remunta al moment de la seva fundació, fita que libèrrimament s’associa amb la de la Constitució del 78.
Es pregunten si el seu projecte artístic es pot congelar com es congelen els òvuls; si els serà possible accedir-hi després o s’exposen a una vitrificació sense futur
Cadascun dels creadors es troba en una cruïlla vital, compromès amb la gestació d’un pla alternatiu més enllà del grup. Es pregunten si el seu projecte artístic es pot congelar com es congelen els òvuls; si els serà possible accedir-hi després o s’exposen a una vitrificació sense futur. Per més que parlin idealitzadament de la gènesi del col·lectiu ‒la formalització del vincle, la redacció dels estatuts, l’aprovació del manifest‒, ja no somien en plural. Voldrien abraçar l’èpica de la comunitat, però tot els empeny cap a plans o realitzacions individuals. L’horror vacui sembla determinant en la invocació ‒antològica, estrafeta, postdramàtica‒ d’elements de muntatges anteriors i noves obsessions. La lliure associació d’idees els fa passar per estats i personatges fugaços: metges, polítics, fongs abissals i al·lucinògens, òvuls renuents a ser fecundats. El totum revolutum ofereix repunts d’alt voltatge i suggestió pura, però pateix de poca filtració o cribratge i manca de definició.
Els recordarem així, fent-nos partícips del seu darrer ball junts
El personatge del temps ‒o el seu substitut fatxenda, que els ofereix una lànguida pròrroga‒ i la inaccessible porta ‒suspesa del sostre‒ són troballes remarcables. Però fins i tot les metàfores més fecundes ‒valgui el joc de paraules‒ es revelen insuficients per sostenir la proposta. La connexió entre els diferents aspectes es revela feble i l’exhibició de determinats recursos tècnicament potents ‒els grans triomfadors de la nit són l’espai lumínic de Marc Salicrú i el sonor de Clara Aguilar‒ pot arribar a fatigar per la seva redundància. Els de VVAA Col·lectiu juguen a l’autocrítica preventiva, però en realitat estan de tornada. En la recerca d’un final per a la funció ‒per a la defunció‒, no els queda sinó muntar una festa. Els recordarem així, fent-nos partícips del seu darrer ball. Amb un projecte col·lectiu que s’acaba ‒“Algun substitut del temps per fer el compte enrere?”‒ i un present-futur prometedor per a cadascun dels seus talentosos integrants.
Crítica publicada a El Nacional. cat el 26 de maig de 2024
