“Baby One More Time”, reclamava ( gairebé suplicava) Britney Spears a la cançó que va fer d’ella una estrella universal fa ja més d’un quart de segle. I ja sé, lectors, lectores i lectoris, que dit així pot sonar molt fort, perquè els que ja estàveu ben actius l’any 1998 (l’any de llançament del primer senzill de la futura diva) és possible que no sigueu del tot conscients ( tranquils; això ens passa a tots , totes i totis) de la velocitat amb la qual vola el calendari. Però el cert és que fa ja gairebé vint-i-sis anys, la Britney que tantes alegries i tantes preocupacions li ha causat a la seva col·lecció de fans des de llavors, li demanava en el tema una segona oportunitat al gran amor al qual havia abandonat poc abans , sense ser-ne conscient del molt que havia significat per a ella. I adoptant una actitud que potser no seria massa del gust de segons quin feminisme integrista , fins i tot li reclamava (gairebé suplicava) a aquest gran amor que li indiqués com volia que fos ella, perquè ella estava disposada a emmotllar-se sense manies a les seves exigències: quan la solitud t’està matant (així ho reconeix també a la cançó) sobren les manies i la correcció política.
Però de vegades, no queda altra que assumir que allò pel que tant t’havia fet sospirar , ja no té retorn possible. I sembla ser que això ja ho té prou assumit ( o com a mínim està en vies d’assumir-ho encara que de tant en tant la nostàlgia per allò que havia estat i ja potser mai no tornarà a estar faci sobtats actes de presència) el col·lectiu VVAA Col·lectiu. I perdoneu la cacofonia derivada d’aquesta duplicació, però cal recordar que els VVAA , a banda de no ser cap banc en mode OPA hostil amb ganes de devorar un altre banc més petit (en els temps que corren cal evitar els equivocs) tampoc no han estat mai, ni són, ni volen ser una companyia. L’essència de la seva existència, allò que es troba a l’origen del seu projecte , és el fet de haver-se constituït com a col·lectiu en el qual hi han tingut cabuda les més variades ramificacions artístiques , per molt difícil que sigui fer-li entendre això a les institucions burocratitzades, quan es tracta d’anar a donar-li legitimitat administrativa, legal , artística i /o econòmica a un projecte. Bé: això, en aquells no tant llunyans temps en els quals les idees per crear nous projectes els hi sortien al pas gairebé sense ni buscar-les. Aquells temps no massa llunyans en els qual van crear propostes tan estimulants, dinàmiques i veritablement immersives com ara ho van ser “Wohnwagen”o “Like si llores”. Aquells temps en els quals (en aquest cas, aliats amb Íntims Produccions), es llançaven a la piscina sense calcular si aquesta tenia o no aigua, com demostraven a “Pool (no water)”. Paradoxalment, la primera senyal de sequera creativa es va presentar al bell mig d’un diluvi, el diluvi de “ARCAS 2020” que derivava cap el naufragi. I el naufragi sembla reafirmar-se en aquesta nova proposta que, d’altra banda, ja en té molt des del seu inici d’última proposta, d’adéu al col·lectiu i anunci de la seva dissolució.
Ja per començar, només cal fixar-se en el títol .El suplicant “Baby One More Time” de la Britney, ha deixat pas a un resolutiu “Baby No More”. Decididament, i per tal de deixar-nos d’anglicismes i donar-li al joc de paraules una interpretació ben nostrada, ben bé podríem dir que VVAA ens està transmeten que s’ha acabat el bròquil. I per tal de pair tan feixuga realitat, ha creat un espectacle les evidents limitacions del qual queden ben resumides en allò que transmeten tant la seva primera com la seva darrera escena, totes dues ben simptomàtiques de la fragilitat de la proposta. . A la primera, ens hi trobem una irrupció d’aquell element espectacular i imprevist que ho té fàcil a l’hora de captar d’immediat la nostra atenció, però que ho té ja més difícil quan es tracta de justificar la seva constant presència . La Sala Tallers del Nacional se’ns presenta aquest cop quan entrem en ella fent-li honor al nom, més semblant a un taller que mai, buida de grades , i plena per això mateix de juganeres possibilitats immersives. I de cop, ens trobem recorrent aquesta buidor un gran camió tràiler que, sens dubte ,resulta molt efectiu a l’hora de marcar territori i deixar-nos pendents dels seus moviments. Però a mesura que avança l’espectacle i , especialment, a mesura que aquest entra de ple en un llarg tram final que sembla per moments haver perdut del tot el Nord , el tràiler i les seves evolucions circulatòries es transformen en un més aviat feixuc recurs reiteratiu que es mou ja també sense brúixola. I que transmet la sensació que transmeten de vegades les ments creatives ,quan de cop es troben al seu abast uns grans recursos dels quals no saben treure prou profit, i que s’acaben convertint en joguines desaprofitades. En qualsevol cas: un cop el camió s’atura, se’ns presenta amb humor el primer segment de la història que recorre com a fil conductor tot el muntatge . I que, a mena d’arrauxat i metafòric argument d’una peli de ciència ficció de sèrie B tirant cap a la sèrie z , planteja (sense entrar en detalls massa reveladors) la possibilitat de congelar projectes creatius com qui congela òvuls, a l’espera que aquests puguin ser fecundats en temps millors , i amb les més altes probabilitats de parir un producte artístic a l’altura de les nostres aspiracions . Quelcom que ens pot portar a pensar també en les llegendes urbanes que ens parlen de deserts, sota la sorra calenta dels qual s’hi troben els congelats cossos criogenitzats que esperen pacientment el moment en el qual la ciència mèdica hagi ja trobat la cura definitiva a la malaltia que els havia condemnat a mort. I si us ha vingut al cap el nom de Walt Disney, val a dir que també els hi ha passat el mateix als integrants d’aquest col·lectiu. Disney a banda (deixem-lo descansar tranquil, a l’espera de veure què han fet els seus hereus amb la nova Blancaneus que és a punt d’arribar a les nostres pantalles), el millor de “Baby No more” arriba quan, un cop sobrepassat el pròleg camioner, i un cop l’espai buit s’ha omplert de cadires de tisora d’aquestes que tan abunden als envelats de festa major , els integrants del col·lectiu comencen a fer-li divertit repàs al que els hi ha suposat a nivell personal la tan col·lectiva experiència. I a les ja esmentades dificultats burocràtiques a les qual s’han enfrontat a l’hora de transmetre el seu projecte posant-li a la força cara i ulls a allò que potser no volia tenir ni cara ni ulls. I a explicar les dificultats associades a això de constituir-se en col·lectiu, per acabar derivant cap a aquella altra Constitució que ens constitueix a tots plegats, tant si ens ho mirem col·lectivament, com si ho volem fer a títol individual. Fins i tot encara que el joc immersiu tingui una originalitat limitada, el tram central de l’espectacle funciona amb prou gràcia com per a poder reconèixer en ell alguns trets del millor VVAA, ficats entre divertides reflexions sobre la no tan divertida transició que suposa començar a deixar de banda allò que havia resultat tan engrescador i que ara ja no sembla tant.
Però de la mateixa manera que posar-li punt i final a segons quines etapes vitals es fa sovint ben difícil, també ho resulta de vegades saber quan ha arribat el moment de finalitzar un espectacle que, sense haver arribat mai a volar massa alt, havia arribat per una estona a mantenir una correcte velocitat de vol. I llavors és quan es produeix aquell efecte un xic agònic que transmet allò que s’allarga inútilment, mentre l’esbojarrat argument d’eixelebrada peli de sèrie B agafa uns fums clarament sobredimensionats. I arribem així a aquella darrera escena que, com comentava abans, em sembla també ben reveladora de les limitacions que exhibeix l’espectacle. És llavors quan VVAA , que havia sabut treure-li bon partit al títol de la cançó per tal de donar-li la volta, fa amb el “Baby One More Time” de la Britney allò que tantes vegades hem vist fer, quan un creador, una companyia o un col·lectiu no saben com acabar la seva proposta: utilitza el tema per oferir-ne la seva pròpia discreta versió amb gran bola discotequera inclosa , aconseguir que el públic ja dempeus faci palmes o l’hi afegeixi la seva pròpia destresa coreogràfica, i s’emporti amb aquest petit pic escènic una falsa sensació del que realment se li ha ofert al llarg de les dues hores anteriors. I crec que , atès el seu historial, VVAA Col·lectiu es mereixia quelcom millor.
