La desconnexió. Segons Hofesh Shechter, d’això
va bàsicament la molt potent trilogia coreogràfica que presenta amb el títol de
“Barbarians”: de “la desconnexió que hi
ha entre nosaltres mateixos, els nostres cossos i el conjunt de normes i la cultura que ens
envolta”. Diu també Schechter que la tercera peça d’aquesta trilogia, la que
porta com a títol “Two completely diffferent angles of the same fucking thing”
i es presenta inicialment com un duet, abans d’incorporar tot just al final de
la coreografia a la resta de ballarins que han intervingut al llarg de
l’espectacle, és la peça clau del conjunt. I té molta raó el coreògraf:
l’intent de ballar plegats que mostren els integrants de la seva parella protagonista vestida amb
certs aires tirolesos , el seu constant estira i arronsa alhora divertir i
patètic, el joc de dominacions que s’estableix de per mig , el pas canviat que també constantment trenca tota possibilitat d’harmonia i deixa entreveure una certa
violència implícita, i la integració final del duet en una integradora dansa
coral, en tenen quelcom de resolució final del tríptic. Un tríptic que ha
començat amb certs aires barrocs amb “The barbarians in love”, una coreografia en què la veu del propi
Schechter i la seva forma d’enfrontar-se a la crisi dels 40 i de donar-li voltes
a la simplicitat i complicitat de l’amor, hi juga un paper
contextualitzador fonamental. I una coreografia que el creador talla en sec,
evitant així transmetre cap idea de resposta , cap mena de sentit tancat.
Això, abans de passar –sempre, acompanyat
d’una il·luminació senzillament prodigiosa; el treball de Lawrie McLennan
resulta en aquest sentit admirable- als llampants cossos daurats de “tHE bAD”,
que en tenen quelcom de carrinclones bombolles amb les malles ben arrapades,
potser escapades d’un anunci de cava per
tal de ficar-se a una “rave” en la qual
es balla intensament a ritme de
“dubtep”. De vegades, els cossos semblen dir “prou”, i es desplomen a terra com
sacs passats. Però només per tornar a agafar esbrencida , per tornar a llançar
els braços cap a l’aire amb aquest moviment “discotequer “ tan característic de
Schechter que el seu creador fins i tot ha aconseguit escolar dins d’un musical
de Broadway tan clàssic com “El violinista a la teulada”.
Sobre la desconnexió, Shechter sempre s’ha fet
preguntes. I sovint , se les ha fet en veu alta, ficant als seus espectacles
referències a la seva pròpia història personal, marcada per l’absència d’una
mare desconnectada amb la maternitat que el va abandonar quan ell tenia dos anys.
Però ara, la desconnexió dóna lloc a aquest intens espectacle en què els
ballarins semblen moure’s tota l’estona un xic desconnectats de les emocions.
Fins que arriba la parella amb aires tirolesos, i posa les coses al seu lloc.
