Tocar la vellesa és sempre material sensible. Recordem per exemple aquell espectacle del l'antic Tricicle, dirigit per Paco Mir, al Teatre Poliorama, «Forever Young», amb una colla de vells rockers octogenaris convivint en una residència d'avis, però situats en el futur, a l'any 2050. De l'olla de l'humor es pot cuinar sovint la tendresa. I una cosa similar és el que passa amb aquesta obra d'Ever Blanchet, uruguià d'origen nascut a Montevideo i establert a Catalunya des del 1978 i impulsor de les sales Versus Teatre i el Teatre Gaudí Barcelona.
Amb només una parella d'intèrprets, la trama avança inicialment en clau pretesament de comèdia per evolucionar progressivament cap a la realitat de la inevitable vellesa i la seva decadència física i mental. No en direm tragèdia perquè ja se sap que mal de molts, consol de la majoria. Però sí que és una evolució que Ever Blanchet aprofita per resseguir amb un fil psicològic dels canvis que dues persones poden experimentar al llarg de la seva vida ni que, en alguns casos, siguin uns canvis com aquells del peix que es mossega la cua per tornar al mateix lloc.
Berta i Marià són a la meitat de la vida, la temuda cinquantena, quan descobreixen que el foc de la passió de joventut s'ha esmorteït. Ni les brases són capaces de revifar-lo. Ella se sent encara amb les forces de recomençar una nova vida. Ell només s'hi sent empès sota la flama de la falsa joventut, emmirallat en una noia més jove. Ella descobreix les diferents cares de l'amor. Ell experimenta el preu que es paga per voler jugar a ser jove quan ho demana el cor i el cos no respon. La parella té dos fills, un noi i una noia, lluny de casa. Han complert amb el seu paper de pares. I el món que havien imaginat és ja un altre món.
«Berta i Marià» és una obra breu —vuitanta minuts— que passa per quatre etapes de la vida de parella. Dels cinquanta a més enllà dels vuitanta. De la lucidesa a l'odi. De la comprensió al perdó. De la vitalitat a la feblesa. Del perdó a la desmemòria. De la foscor a la llum de l'esperança d'un final que és a tocar. En resum, com passava a «Forever Young», de l'humor a la tendresa.
Maria Clausó, l'altra ànima de les dues sales promogudes per Ever Blanchet, dirigeix la parella que tenen el repte de caracteritzar físicament aquest pas de la maduresa a la vellesa. Hem vist a l'actor Roger Pera fent en altres ocasions de criatura. Aquí, agafa l'altra cara de la moneda i reflecteix amb el gest, l'expressió i la sornegueria imprescindible el salt cap a la vellesa. Parla d'un llibre de Sala i Martín, del Barça, de casa, vaja, i això el fa encara més sincer i més pròxim a l'auditori.
Hem vist recentment l'actriu Lali Barenys fent de mare i muller enganyada, després de vint anys de matrimoni, a «Tots els dies arriben», a la mateixa sala, que per cert es reposarà per segona vegada la temporada 2024-2025. Aquí, fa un salt també, en cadascuna de les quatre etapes, des de la jovialitat fins a l'àvia que enyora el vell amor i que té novament la lucidesa d'esborrar el passat per tornar a començar. Hi desprèn tant l'energia inicial com la delicadesa del final del camí.
L'autor Ever Blanchet ha concentrat cadascuna de les etapes amb un mínim discurs. L'imprescindible per identificar en Berta i Marià una gran part de la condició humana i la convenció de viure en parella. Diria que bona part del guió rau també en l'expressió i les mirades de la parella, en el canvi de vestuari i de look de cada etapa, en el pes feixuc de la vellesa que els assetja i que arrosseguen els dos com un llast fins al final.
A la llunyania, absents, hi ha els fills, les noves parelles i tota una altra vida que formen part d'unes caselles superades a poc a poc, com si fos un joc de l'oca, a l'atzar dels daus, per guanyar o perdre-ho tot i fins i tot per tornar a casa. Al cap i a la fi, ja ho diuen, i com porten a la pràctica la Berta i el Marià, que qui dia passa, anys empeny. (...)
