Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.
Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.
Si tens dificultats, clica aquí
Hi va haver un temps en què els homes i els animals compartien un món salvatge i els cavalls formaven amb els genets una unió indivisible. La nova proposta de Baro d’Evel és un viatge cap a aquest estat de comunió. Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye són els responsables d’aquesta companyia que ha renovat el llenguatge del circ i dignifica el treball conjunt de l’home i l’animal. Poesia de la pista en estat pur sense oblidar l’humor, la nova creació és en la línia d’excel·lència d’altres espectacles seus que han passat per Temporada Alta: Mazùt (2012), Ï (2011) i Le sort du dedans (2009).
Lali Ayguadé, finalista com a ballarina d'aquest espectacle als Premis de la Crítica 2015
Entrem a la carpa dels Baro d’Evel en petits grups. Ens reben els propis actors i ens plantegen un recorregut misteriós en el que les llums, les ombres i els sons ens evoquen un món de possibilitats laberíntiques. Passada la sorpresa inicial, la més suggeridora, la resta de muntatge el veurem des de les grades d’un escenari circular on passaran les diferents escenes. Humans que imiten animals, animals que imiten humans, éssers lliures que sembla que facin i desfacin el que volen amb la gravetat i amb l’equilibri.
El que més destaca és el virtuosisme de 8 intèrprets d’un ampli mosaic d’edats que canten, ballen, toquen instruments, fan exercicis físics, interactuen amb animals i creen escenes humorístiques. En les seves peripècies s’ofereixen espurnes desdibuixades de personatges enigmàtics, tot amb una estètica que recorda lleugerament a la senzillesa dels Kamchàtka. Les piruetes i l’humor clàssics del circ vénen acompanyats d’una poètica basada en el ritme pausat i l’estètica rústica de tots els elements – fixeu-vos en l’aparent artesania dels mecanismes sonors ubicats a les columnes-.
Els falta potser un pèl de tendresa, d’identificació, una provocació d’empatia. I és que la proximitat aconseguida al principi acaba donant pas a l’espectacularitat del treball físic. Els salts, les tombarelles i les mostres de flexibilitat ocupen una gran part de l’obra, envernissats amb un humor naïf i de fàcil digestió. Amb tot, Bèsties és un espectacle vistós i d’estètica cuidada, d’impecable realització i que funciona bé com un entreteniment poètic.