Billy's violence

Nous formats | Teatre

informació obra



Direcció:
Jan Lauwers
Sinopsi:

Si heu vist algun cop Titus Andrònic, no caldrà que us expliquem el catàleg d’horrors i de violència gratuïta en què, de vegades, es converteixen les obres teatrals del bard anglès. Potser és el més evident, però no és l’únic cas en la seva obra. Moltes de les peces que va escriure assoleixen un grau de brutalitat que les faria impossibles d’assumir per la nostra sensibilitat... si no fos que els telenotícies ens han acostumat ja fa temps a considerar gairebé normals la por, el patiment i l’horror. Racisme, violència, misogínia... no són en absolut estranys en les pàgines escrites per Shakespeare, i són una bona excusa per preguntar-se per què ens complau veure un crim de ficció o llegir-lo, quin paper té la violència en l’art del nostre temps i quines diferències hi ha en la manera de veure-la i jutjar-la avui respecte a segles passats. 

El director belga Jan Lauwers, un dels grans noms del teatre europeu del nostre temps, ja ha posat en escena moltes de les obres de Shakespeare, des de Juli Cèsar (1990) fins al Rei Lear (2000), passant pel Needcompanys Macbeth (1996). És, per tant, un bon guia en aquest viatge pels aspectes més negres de l’obra de Shakespeare que ens proposa el poeta Victor Afung Lauwers a Billys Violence. L’autor s’ha inspirat en les deu tragèdies shakespearianes per escriure uns diàlegs íntims i violents, deslliurats de qualsevol referent històric o anecdòtic. És la violència que ens mostra Shakespeare una demostració de la necessitat de la llei, o bé conté la seva pròpia veritat? El mateix Jan Lauwers ens recorda que, al Londres de Shakespeare, les execucions de delinqüents eren espectacles públics, es cremava dones acusades de bruixeria als carrers i les baralles de gossos eren cosa de cada dia. En aquest context, un autor no tindria més remei que recórrer al sexe i la violència per omplir els teatres on es representaven les seves obres. És Shakespeare una mena de Tarantino de finals del segle XVI i principis del XVII? Ens responen els i les integrants de la Needcompany, la companyia teatral multidisciplinària, multicultural i innovadora creada el 1986 per Jan Lauwers i Grace Ellen Barkey, a la qual es va afegir el 2001 Maarten Seghers, compositor de la banda sonora original d’aquest muntatge, però també els còmplices locals de Jan Lauwers i la Needcompany: un Nao Albet sempre disposat a explorar els camins oberts pel director belga; Gonzalo Cunill, un actor nascut a l’Argentina i amb una llarga trajectòria als escenaris catalans i també al cinema, i l’actor i director Juan Navarro.

Crítica: Billy's violence

13/07/2021

Jirones de violencia

per Juan Carlos Olivares

¿Qué queda de Shakespeare si le quitas la palabra? ¿Qué salvas si se borra su escrutinio sobre lo humano? Con un título tarantiniano, Billy’s Violence, Victor y Jan Lauwers (hijo y padre) ofrecen una respuesta radical: huesos sin descarnar, con jirones de violencia para ser deglutidos a dentelladas por la Needcompany. La adaptación de Victor Lauwers es la de un diestro carnicero que corta y recorta el canon shakespeariano para quedarse con diez diálogos pelados de belleza e identidad dramática. A una línea de ser cuerpos anónimos de agresores y agredidas. Sólo importa la brutalidad neta de la interacción desigual. Escenas de ataques verbales o físicos sin causa de hombres sobre mujeres. Mujeres víctimas (Ofelia, Desdémona, Porcia, Marina, Lavinia, Cordelia, Imogen) y mujeres atrapadas en la misoginia (Cleopatra, Julieta y Lady Macbeth).

Todo lo admirable en Shakespeare -y su propio icono- se acumula en la cubeta sanguinolenta de los descartes. Un gesto político que ya había enarbolado aquí Carla Rovira Pitarch en Calla, Hamlet, Calla. Ella incluye en la revisión crítica al autor y V. Lauwers lleva casi hasta la onomatopeya la alienación dramatúrgica. Shakespeare desvanecido en una sustancia universal. Llena el vacío de la autoría isabelina la admirada versatilidad de la Needcompany, en este montaje ampliada con tres notables participaciones del círculo teatral catalán: Nao Albet, Gonzalo Cunill y Juan Navarro. Los tres perfectamente integrados en la intensidad física de la compañía y la aparente desnudez emocional de sus componentes. Es más, Albet ni siquiera parece un invitado. Súmase la iconoclastia irónica y la potencia estética de algunos cuadros -la iluminación de Ken Hioco llega a ser prodigiosa-; entre la pulcritud clínica y esa querencia del teatro centroeuropeo por sumergirse en el paroxismo de la coprología escenográfica. ¡Cómo de necesarias son esas sacudidas contra la lacra del buen gusto!

Aunque la atención parezca centrarse más en los elementos reconocibles de la Needcompany y menos en el discurso dramático específico, algunas escenas rebaten esa posible lectura, como en el destilado de Romeo y Julieta. Por una vez el original se encara poderosamente con su relectura dramatúrgica. El ideal del amor romántico hecho añicos. La edad de Julieta (13 años) resonando como una bofetada. El final trágico expuesto como un crudo y humillante estudio patológico de los efectos del veneno sobre el cuerpo. Y aquí sí que intervienen Lauwers y sus dramaturgos Erwin Jans y Elke Janssens para otorgar un último gesto de independencia y rebeldía al único personaje que por edad y educación no le correspondería.