Ens ho diu tot just sortir a escena Maarten Seghers ( el còmplice més musical de la Needcompany , que aquí exerceix també funcions de mestre de cerimònies), i ens ho recorda el mateix Jan Lauwers en el text de presentació del nou espectacle de la companyia: al Londres en el qual van viure Shakespeare, Marlowe, i tota la colla de grans mestres del teatre isabelí, et podies trobar accions ben violentes i situacions ben bèsties gairebé per cada cantonada. Quelcom , d’altra banda , ben normal també a tantes altres urbs europees en les quals, fins no fa massa, una execució pública es podia convertir per exemple en una mena de festa col·lectiva que firaires i venedors ambulants aprofitaven per fer bon negoci.
Així doncs, tampoc és cosa de posar-se a fer escarafalls, quan la violència es desferma a una obra shakespeariana: el públic reconeixia i sovint buscava a l’escenari la representació d’aquella mena de variades agressions de tota mena que formaven part del ritme quotidià. I qui pot negar, que Shakespeare sempre va saber donar-li al públic allò que volia? D’altra banda, resulta del tot accessori recordar que , amb tots el maquillatges de civilització avançada que li vulguem posar, la violència segueix formant part inseparable del nostre dia a dia. I resulta també innecessari recordar que els debats sobre fins a quin punt és o no legítim , positiu, contraproduent, gratuït, pervers o alliçonador donar-li a la violència un embolcall artístic i convertir-la per exemple en objecte de representació , continuen provocant amb freqüència intenses polèmiques. Polèmiques de les quals tampoc se n’ha escapat el cinema de Quentin Tarantino, que Lauwers cita com a punt de referència contemporani que ve a connectar del tot en aquest sentit amb el teatre shakespearià. Això, sense oblidar que quan els personatges tarantinians més violents deixen de matar o torturar i es posen a parlar, són capaços de regalar-te diàlegs més extensos encara que els de qualsevol obra de Billy.
Lauwers, per cert, està convençut – i potser en això, peca d’ingenu; les mateixes obres de Shakespeare semblen anar en sentit contrari - que la majoria de persones no en tenen res de violentes. Però ningú no ho diria, veient l’escalada d’actes progressivament més i més brutals que acabaran deixant perdut ( de sang, de cacona , i d’altres secrecions corporals provocades per la sacsejada violenta) l’immaculadament blanc espai escènic amb el qual comença tot. El blanc immaculat està destinat a acabar tan empastifat com els cossos dels intèrprets de la companya. Uns intèrprets i uns cossos que responen tots a una de forma col·lectiva i amb moltes ganes a cadascuna de les exigències físiques -esgotadores- i dels maratonians exercicis coreogràfics que marca Lauwers. I entre els quals , i juntament amb altres dues aportacions locals ( les de Juan Navarro i Gonzalo Cunill, presents ja a "Begin the Beguine”) , cal destacar la presència d’un Nao Albet absolutament acoblat a l’ADN de la companyia... i donant noves mostres d’aquella versatilitat que, per exemple, el portava a dotar d’una enlluernadora gestualitat l’Estragó d’”Esperant Godot”.
De la putrefacta banyera del desè i últim capítol de la proposta, emergirà també la titella d’un Shakespeare ben tacat ,per culpa del desgavell violent que ell mateix ha organitzat: aquí tenim al creador, contemplant el resultat de la seva obra . Però fins arribar a aquest lliurament que està dedicat a la Imogen de “Cymbeline”, hauran passat per l’escenari altres nou noms de dones a les quals els hi toca rebre a alguna peça shakespeariana... sense que ells (el mateix Nao ho podrà comprovar en pròpia carn) , se’n salvin tampoc d’acabar estomacats ( per dir-ho suaument). I diria que Lauwers ha establert en aquest sentit una mena de progressió que demostra tota la seva contundent eficàcia quan arriba el tram final... però que juga una mica a la contra pel que fa al seu tram inicial. Ja per començar, perquè tot comença amb la Porcia , la dona de Brutus . I l’elecció , resulta en aquest sentit un xic forçada: a “Juli Cèsar”, la conversa en la qual una Porcia molt inquieta per les accions que pot emprendre l’estimat marit ( alhora, es diria que ben enamorat d’ella ), intenta sostreure-li la veritat davant la resistència del conspirador, no sembla tenir-ne res de violenta. Però el text signat per Victor Afung Lauwers ( al llarg de l’espectacle, i tot i escoltar-se sovint, les paraules de Shakespeare tenen un paper secundari) fa derivar el moment cap a una batussa domèstica un xic impostada , i un xic aliena a l’escena que li dona origen. En qualsevol cas, l’escena i bona part d’altres segments d’aquestes primers lliuraments, ens arriben presentats amb aquell to d’estudiada improvisació servida amb no pocs detalls humorístics i una marcada sensació de lleugeresa, que caracteritza també sovint l’estil de la Needcompany. Però el cert és que, en aquest cas, – i encara que faci de mal dir- , quant més brutalment salvatges es posen les coses , millor resulta el muntatge. Quan més brutícia et trobes a l’escenari, i a mesura que les accions violentes i la mateixa escatologia de la violència es tornen més contundents i l’humor es fa també més cruelment fosc , més potencia agafa la proposta. El text, no sempre està a l’altura de la seva sovint esplèndida visualització. I en alguns segments, et venen al cap referents que els superen en malicia : sense anar més lluny, i tot i estar força brillantment resolt , el fragment dedicat a la Lavinia de “Titus Andrònic” empal·lideix davant el record del “Titus” signat per Àlex Rigola. I les agressions rebudes per la Cordelia del “Rei Lear” no fan tan mal , per exemple, com les que ens mostra el mateix Peter Brook a la seva demolidora adaptació cinematogràfica de l’obra. Però- potser poc a poc però de forma implacable, i sempre, presentant-ho tot amb prou força com per a quedar enxampat fins i tot quan no has quedat del tot convençut- Lauwers acaba culminant aquesta shakespeariana escalada de violència amb un brutal tram final que resulta també brutalment creatiu i imaginatiu, començant per al seva enverinada revisió del doble suïcidi perpetrat per Romeu i Julieta, seguint per una Ofèlia ofegada pel seu estat de bona esperança, tenint un record per aquella Lady Macbeth assassina que per molt que se les rentés no podia tenir les mans netes ( ficada al caos embrutit en el qual ara es troba, no cal ni que intenti netejar-se les) ,i acabant amb la ja esmentada banyera putrefacte. Jan Lauwers es preguntava en les notes sobre el seu espectacle què ho fa, que la violència ens segueixi resultant fascinant . Doncs, el seu muntatge no pot donar resposta a la pregunta. Però si serveix per constatar que, quan ens arriba repugnantment representada per un gran creador, aquest poder de fascinació continua intacte.
