Billy's violence

Nous formats | Teatre

informació obra


Direcció:
Jan Lauwers
Sinopsi:

Si heu vist algun cop Titus Andrònic, no caldrà que us expliquem el catàleg d’horrors i de violència gratuïta en què, de vegades, es converteixen les obres teatrals del bard anglès. Potser és el més evident, però no és l’únic cas en la seva obra. Moltes de les peces que va escriure assoleixen un grau de brutalitat que les faria impossibles d’assumir per la nostra sensibilitat... si no fos que els telenotícies ens han acostumat ja fa temps a considerar gairebé normals la por, el patiment i l’horror. Racisme, violència, misogínia... no són en absolut estranys en les pàgines escrites per Shakespeare, i són una bona excusa per preguntar-se per què ens complau veure un crim de ficció o llegir-lo, quin paper té la violència en l’art del nostre temps i quines diferències hi ha en la manera de veure-la i jutjar-la avui respecte a segles passats. 

El director belga Jan Lauwers, un dels grans noms del teatre europeu del nostre temps, ja ha posat en escena moltes de les obres de Shakespeare, des de Juli Cèsar (1990) fins al Rei Lear (2000), passant pel Needcompany’s Macbeth (1996). És, per tant, un bon guia en aquest viatge pels aspectes més negres de l’obra de Shakespeare que ens proposa el poeta Victor Afung Lauwers a Billy’s Violence. L’autor s’ha inspirat en les deu tragèdies shakespearianes per escriure uns diàlegs íntims i violents, deslliurats de qualsevol referent històric o anecdòtic. És la violència que ens mostra Shakespeare una demostració de la necessitat de la llei, o bé conté la seva pròpia veritat? El mateix Jan Lauwers ens recorda que, al Londres de Shakespeare, les execucions de delinqüents eren espectacles públics, es cremava dones acusades de bruixeria als carrers i les baralles de gossos eren cosa de cada dia. En aquest context, un autor no tindria més remei que recórrer al sexe i la violència per omplir els teatres on es representaven les seves obres. És Shakespeare una mena de Tarantino de finals del segle XVI i principis del XVII? Ens responen els i les integrants de la Needcompany, la companyia teatral multidisciplinària, multicultural i innovadora creada el 1986 per Jan Lauwers i Grace Ellen Barkey, a la qual es va afegir el 2001 Maarten Seghers, compositor de la banda sonora original d’aquest muntatge, però també els còmplices locals de Jan Lauwers i la Needcompany: un Nao Albet sempre disposat a explorar els camins oberts pel director belga; Gonzalo Cunill, un actor nascut a l’Argentina i amb una llarga trajectòria als escenaris catalans i també al cinema, i l’actor i director Juan Navarro.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Billy's violence

09/07/2021

The bad Bard's brief guide to hell

per Alx Phillips

Human indignity reigns in a reeling but commanding carousel of William Shakespeare’s ten or so tragedies boiled down to their most repellent qualities. 

In Billy's Violence, each self-contained chapter is given, perhaps superfluously, the name of the female protagonist in the play. What begins with a worrying fit of coughing in The Merchant of (or, Death in...?) Venice, passes through the domestic strangling of Desdemona by Othello, dances around the dangerous love games of Cleopatra and the lesser-doted Anthony, gets to grips with the disentitled dad-despair of King Lear, to wind up in the literal bloodbath of (Lady) Macbeth, and Titus Andronicus – the most debased of Shakespeare’s nastier plays.

The origins of Billy’s Violence are in Needcompany founder Jan Lauwers’ "total failure" to write all the Bard’s tragedies into one evening of theatre. It proved such an awful experience during the pandemic, says Lauwers that he guiltily took up the offer by his son Victor Afung Lauwers to do it instead. As the younger explains, it was the violence of intimacy, “the rotten core of love” rather than the "distractive violence" of war that tormented him during dark lockdown readings. Sound landscapes, written by long-time collaborator Maarten Seghers, are pre-recorded pieces mashing orchestra with electronica. 

Covid paranoia and solitude, and the memory loss associated with coping with the disease creep into the drama, as characters don half-costumes and stumble and stutter through multicultural, class-clashing relationships. But while it's bloody and confusing, there is enough love despite Billy's Violence to keep looking for more.