Boira a les orelles

informació obra



Direcció:
Adrià Aubert
Il·luminació:
Adrià Aubert
Intèrprets:
Bernat Cot, Lluna Pindado, Laura Pau
Escenografia:
Enric Romaní
Vestuari:
Maria Albadalejo
Coreografia:
Anna Romaní
Autor:
Míriam Escurriola
Dramatúrgia:
Els Pirates Teatre
Sinopsi:

L’Enric neix l’any 1984 a Barcelona. No és fins als 5 anys que es confirma que té sordesa profunda. El fet que els seus pares siguin músics i que sempre hagi jugat amb el so, fa que tingui més facilitat per aprendre el llenguatge oral. Això li permet anar a escola amb normalitat, aprendre a tocar instruments, estudiar una carrera, i amb el temps, convertir-se en escenògraf a través de la seva companyia: Els Pirates Teatre. A través d’aquesta experiència viscuda en primera persona, Els Pirates presenten un nou espectacle de creació col·lectiva, on es plantegen què vol dir ser sord, què vol dir tenir una discapacitat i com podem conviure amb les nostres capacitats i discapacitats.

Crítica: Boira a les orelles

11/01/2021

Bona ona

per Jordi Bordes

Els Pirates s’apropen a la peripècia del seu escenògraf, Enric Romaní, amb molta sensibilitat. És una peça que construeixen des del seu humor habitual (segurament, han reduït la dosi de cinisme que esclatava a la trilodia del Balnerari Maldà: Identitat, Educació i Poder) i mantenen els temes musicals com a moments d’explosió emocional (sobretot amb la sorpresa final, que no desvelarem aquí). A la sordesa de Romaní s’imposa una capacitat d’escolta diferent, de jugar amb el tacte imprescindible i sense caure en la lamentació i la sobreprotecció bonista.

Els tres actors ho fan, des dels records propis del company que sempre han conegut amb aquesta circumstància i que, des de la infància, han integrat amb naturalitat. És ara, arran de Boira a les orelles, que s’han plantejat quines dificultats han afrontat (i superat sense dramatismes) la família i ell mateix.

Els Pirates fan sorna, sí, quan imaginen l’orgull d’un aparell d’audició que lluita perquè l’usuari no se’l desconnecti en cas de soroll ambient excessiu (surrealisme marca de la casa com el de La mascarada, per exemple). Romaní, en aquests casos, opta per un cert mutisme, per quedar-se dins de la seva cova, pacientment. Per contra, saber llegir els llavis li atorga un poder respecte als seus amics en una discoteca (en què tots veuen coartada l’escolta).

Els vídeos a fons d’escena, que ressegueixen el cas de l’escenògraf, aporten el contingut de documental estricte. Els actors, mentrestant, es barallen per escenificar com un so es transforma en un codi entenedor per al cervell amb una coreografia surrealista. Traspassen la sordesa per abordar temes universals com ara la paternitat: “Tots els pares són igual de diferents”, canta valenta la lletra final. L’obra és tota una declaració de ferma amistat.