Aquest abril m’he marcat un mes dedicat a les dones, a les actrius, als conflictes que vertebren l’existència d’una dona en la nostra societat. Vaig començar amb la conferència de la Natasha Padilha sobre l’amor i el desamor; vaig seguir amb la terapèutica Nua de l’Ann Perelló; després la Lola Arias ha posat el focus a la maternitat i la criança en les seves infinites formes; i finalment, arribo al testimoni de la Mariona Esplugues. Espera. Aquesta no parla de gènere, no posa el focus en les seves misèries com a dona. Ella simplement ens vomita totes les seves reflexions al voltant dels seus trastorns mentals. No busqueu Boja a la programació. S’ha pogut veure només durant dos dies al Teatre Eòlia. Però al juliol la reprogramaran. La Mariona és molt punk, terriblement honesta, però res està deixat a la improvisació. El seu monòleg l’haurien de receptar tots els psicòlegs especialistes en trastorns mentals. Tot i que a la resta de la societat també ens va molt bé conèixer la seva història.
Durant una hora, la Mariona Esplugues ens obliga a capbussar-nos al pensament d’una persona que viu amb una sèrie de trastorns que amb els anys van sent diagnosticats. Ella té vint-i-sis anys i la història comença quan en tenia deu, la primera vegada que visita un especialista. Durant aquests setze anys, la Mariona creixerà amb un trastorn d’ansietat generalitzada, amb depressions i atacs de pànic. Passarà per tres psiquiatres i quatre psicòlegs i la seva vida serà de tot menys plàcida. I aquí està per explicar-nos com ha de conviure amb aquestes misèries, que no són les nostres. D’això ja se n’ocupa de deixar-ho ben clar a la seva entrada en escena. Amb un body, un tutú i unes botes punk de color rosa, ens apuntarà amb un bat de beisbol, i ens increparà a tots, els que perdem els nervis pel plor d’un nadó; o per voler anar més de pressa del que ens permet l’anciana amb taca-taca que tenim davant; o perquè tenim ecoansietat. A tots nosaltres ens dedica l’espectacle. Al final entendrem l’agressivitat d’aquesta dedicatòria.
Ja se sap que la millor forma de parlar de les desgràcies pròpies és fotre-li humor. A Boja l’humor hi és, però està molt ben mesurat. La història és un drama, ens endinsa dins el trastorn a través d’una interpretació que representa alguns episodis (l’insomni a la casa de colònies, els atacs de pànic, la sensació d’ofec, les depressions…), i al mateix temps la Mariona adulta reflexiona amb crueltat sobre si mateixa. A mesura que anem coneixent el seu periple i superem un primer rebuig per la violència gestual de la Mariona, anem entrant en l’humor pervers de l’actriu. La clau de l’humor, però, rau en la paròdia de cada psiquiatra i psicòleg que ha visitat. De fet, la història té un punt de viatge cap a la redempció personal i finalment amb el Víctor i l’Eva, dos professionals, semblen trobar la manera en què la Mariona s’enfoqui i trobi el desllorigador per anar superant els seus trastorns. Cada paròdia, cada dard contra si mateixa, és un reconeixement cap a la seva redempció.
I com que l’espectacle pretén educar-nos, dir-nos a la cara quatre veritats sobre el que és patir un trastorn mental, s’ha de parlar d’un dels temes sobre el que molts opinem lliurement: l’adequació dels medicaments. La Mariona, que en aquest punt, ja no hi ha quarta paret que se li resisteixi, ens canta un rap on deixa molt clara la seva postura, tot i que avisa que fins al final de l’espectacle no l’entendrem bé.
L’actriu ja porta una estona passejant-se per un escenari format per quatre caixons sobre el que es puja quan ha de falsejar la visita a una consulta i amb un cablejat il·luminat amb un blau neó que encercla l’actuació. El monòleg és essencialment punk, l’estètica, la interpretació a mitges entre un clown punk (és obvi el paral·lelisme amb la Harley Quinn) i una show woman. Al mateix temps és un exercici performàtic, on el ball i el cant s’intercalen per transmetre la ràbia o la tristesa (la interpretació a lo drama queen del “Never enough” d’El Gran Showman és esquinçadora).
I quan ja porta un temps regalant-nos el seu testimoni, a poc a poc ens anem aproximant a l’edat adulta de la Mariona, on les reflexions es fan cada cop més dures, el somriure es va gelant i ens anem aproximant a un nou precipici. És llavors quan copso, des de la meva cadira, a la noia que en el meu cantó oposat, a la grada de davant, no és capaç ni de mirar a l’actriu. No és que tingui el somriure gelat: sembla que senti cada reflexió de la Mariona com a pròpies. No sé qui era aquesta noia rossa, però us puc assegurar que aquell espectacle l’estava afectant més que a la resta del públic. I amb això vull incidir amb el poder terapèutic del teatre, d’aquesta mena de teatre. Igual que va passar amb El nedador del mar secret o amb la més recent Nua, Boja pot ser un espectacle que afecti aquelles persones que de manera directa o indirecta pateixen un trastorn mental. Vull creure en el seu efecte curatiu, però això dependrà de l’estat de cadascú. Em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li a aquella noia com havia viscut la història de la Mariona Esplugues. Espero que s’hagi quedat amb el missatge final de l’actriu: quan hom està malament sempre s’han de trobar els mecanismes per fer un pacte amb la vida. En el cas de la Mariona, ha estat fer aquest espectacle.
