El cineasta Woody Allen no ha necessitat ni psicòlegs ni psiquiatres, que se sàpiga. En té prou amb el que ha abocat al llarg de la seva carrera cinematogràfica en els seus guions i en les seves pel·lícules. Diguem que s'ha autoanalitzat permanentment. I per això potser ha superat el llast que arrossega per la seva vida personal i familiar, autoconvencent-se i autodiagnosticant-se que la seva actuació, tot i que poc entesa per una part de la societat, ha estat la correcta.
Però no tothom és Woody Allen. I des dels temps que s'han viscut en aquest inici de segle XXI amb la crisi financera que encara s'arrossega, sobretot en el mercat immobiliari, i la crisi sanitària, que també s'arrossega amb les seves conseqüències agreujades ara per la guerra en una part d'Europa, als gabinets de psicologia se'ls ha girat feina i s'han cotitzat a l'alça. Hi ha tota una generació que té entre els seus hàbits el d'anar de tant en tant al psicòleg o al psiquiatre. I si abans podia representar un estigma, ara fins i tot és admès com una activitat tan senzilla com fer fúting o anar al gimnàs.
Això, que ara pot semblar un esnobisme, no ho va ser gens per a l'actriu, dramaturga i directora teatral Mariona Esplugues que ha viscut almenys setze anys assistint a consultes de diversos psiquiatres i psicòlegs, des del 10 als 26 anys. I tot perquè no parava de preguntar-se què era el que li passava que no entenia.
Mariona Esplugues i la recreació del seu personatge han tingut temps d'aplegar una bona collita de respostes dels professionals del sofà, després de passar en la vida real per les consultes d'almenys tres psiquiatres i quatre psicòlegs, que ella mateixa considera que van ser respostes entre absolutament inèdites o surrealistes i extremadament còmiques o impossibles d'assumir.
L'actriu, amb un monòleg que esgarrapa l'ànima de qui es trobi en la mateixa situació i també de qui no s'hi hagi trobat mai, no amaga els seus episodis passats entre la infància i l'adolescència amb alguns brots d'angoixa, de transtorns puntuals, de depressions i d'atacs de por. Explicar-ho, dramatitzar-ho, distanciar-se'n a través de l'escena és també una teràpia que, com Woody Allen amb el cinema, no està a l'abast de tothom.
Esclar que quan Mariona Eslugues escull un bat de beisbol i un tutú, entre altres indumentàries kitsch i punk, per presentar-se davant els espectadors, ja insinua que, malgrat la seva oferta de sinceritat, no està per bromes, o millor dit, sí que està per bromes, les que imprimeix en el seu discurs per fer més amable la càrrega de fons amb un registre de tocs de clown, amb moviment i coreografia i fins i tot amb un rap a l'hora d'entrar en el controvertit tema dels medicaments. ¿Existeix cap medicament per controlar la ment de l'ésser humà?
Posant-se en la pell d'aquells psiquiatres o psicòlegs que han penetrat en la seva vida, l'actriu o el seu personatge s'alça per damunt dels hipotètics pacients, és a dir, d'ella mateixa i també per damunt de l'estol d'espectadors que, potser sense saber-ho, són també pacients passius. Mariona Esplugues, traspassada la barrera de la seva postadolescència i joventut, no deixa de guardar sota l'amenaça del bat de beisbol un missatge subtil: «¿Per què deixar de viure voluntàriament si viure, ni que sigui sisplau per força, no costa res?». (...)
