Què passa, realment, dins la consulta d’un psiquiatra? Boja és un espectacle que retrata en primera persona l’experiència viscuda per l’actriu en els darrers 16 anys a consultes de diversos psiquiatres.
Què em passa? Què em passa? La Mariona fa anys que s’ho pregunta. Ningú es pot arribar a imaginar que les respostes a la seva pregunta poden arribar a ser tan inèdites com còmiques. Un espectacle sobre la recerca de la pròpia identitat i del sentit de la vida quan sembla que ja res té sentit.
En un temps en el qual se n’ha fet un enorme abús de l’autoficció a les arts escèniques, de sobte topes amb una proposta que traspua autenticitat, que en el cas de Boja s’intueix que té més d’auto que de ficció i que ha trobat aquells mecanismes necessaris que fan que, allò que s’explica apel·lant al públic, el commogui, el toqui amb més o menys intensitat depenent del bagatge personal i vital de cadascú. En surten poques d’aquestes peces que siguin interessants, perquè s’ha de dir que, malgrat que n’hi ha que fan espectacles sobre la desgràcia d’haver-se trencat una ungla, la majoria de coses que ens passen no tenen el més mínim interès i, encara menys, tenen prou entitat com per fer-ne un espectacle. No és el cas de Boja.
Mariona Esplugues, actriu mataronina, a la vora de la trentena, és la dramaturga, directora i intèrpret –amb la mirada externa d’Andrea Castellanos- de Boja, un monòleg gens pretensiós, al contrari, que interpreta amb una gran convicció i molta seguretat, en el qual aborda, des de la pròpia experiència, un dels tabús més arrelats i obvis en la nostra societat: els trastorns mentals. Esplugues basteix el text a partir de la seva pròpia experiència –als 10 anys va iniciar teràpia-, incloent atacs d’angoixa, de pànic, depressions, sessions amb nombrosos terapeutes i prescripcions farmacològiques variades. El públic viu amb ella les diverses etapes, des de la infància, a l’adolescència i l’adultesa, i com evoluciona la seva personalitat, sempre ancorada al trastorn.
L’espai és quadrat i amb públic a tres bandes. Podria ser a quatre bandes i no passaria res. Quatre caixons, una beta llarga de neó blau que delimita l’espai escènic, un munt de tires de tul blau i una il·luminació relativament senzilla que permet traslladar-se d’espai, físic i mental. Aquest és l’espai, molt senzill, en el qual treballa l’actriu, amb el cabell recollit en dos monyos vermells, un body, un tutú de tul de 3 colors, unes Dr. Martens de color fúcsia i un bat de beisbol a joc. Depenent de l’edat de cadascú et pot dur a pensar, pel posat i l’agressivitat inicial, en Harley Quinn –els més joves- o La taronja mecànica –els més granadets. Una aparença força punky.
El ritme és intens des de bon començament. Això comporta el perill d’esgotar el públic, però la introducció de les dosis de pausa, d’humor, d’ironia i, tot sovint, de sarcasme, necessaris per fer-ho passar tot avall, eviten una previsible extenuació i que el ritme decaigui. L’histrionisme està ben apamat. La Mariona carrega contra les cotilles que suposen les convencions socials, contra la suposada obligació d’estar a l’alçada de les expectatives que altres, inclosos –sobretot- els familiars, creen sobre algú altre. Expressa els nombrosos dubtes que la van assaltar, mai resolts per psicòlegs o psiquiatres, la majoria dels quals la van errar, fins que va trobar la psicòloga i el psiquiatre adequats. També aborda la qüestió dels tractaments farmacològics, que esdevé un dels pilars de l’espectacle i el que possiblement desperti més interès entre el públic.
A Boja, passem del tema Never enough (Loren Allred) al This is me (Keala Settle), tots dos temes de la banda sonora de la pel·lícula The Great Showman, que l’actriu interpreta amb solvència i que conté, aquesta última, el que vindria ser la tesi de l’espectacle, un cant de reafirmació personal, un cant a la vida, a la diferència i contra els prejudicis. No es tracta d’un espectacle terapèutic, no té aquesta intenció, ni tampoc sembla ser un dels objectius principals de l’actriu i creadora a l’hora de muntar-lo, però sí que és un espectacle molt íntim –una paradoxa- i profundament alliberador, per a ella i pel públic, com va quedar clar en el col·loqui posterior a la funció. No ens equivoquem, tampoc no és un espectacle exclusivament per adolescents o per joves, tot i que ho pugui semblar, només cal observar una mica al final de la funció per descobrir-ho. Només alguna petita pega: la barreja de castellà i català, el primer buscant a vegades l’efecte còmic, i quan no es tracta d’una imitació, sembla arbitrària i injustificada; alguns aspectes escenogràfics es podrien polir per tal que tot fos rodó.