Boja

Teatre

informació obra


Autoria:
Mariona Esplugues
Intèrprets:
Mariona Esplugues
Sinopsi:

Què passa, realment, dins la consulta d’un psiquiatra? Boja és un espectacle que retrata en primera persona l’experiència viscuda per l’actriu en els darrers 16 anys a consultes de diversos psiquiatres.

Què em passa? Què em passa? La Mariona fa anys que s’ho pregunta. Ningú es pot arribar a imaginar que les respostes a la seva pregunta poden arribar a ser tan inèdites com còmiques. Un espectacle sobre la recerca de la pròpia identitat i del sentit de la vida quan sembla que ja res té sentit.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Boja

01/11/2022

Estic boja?

per Josep Maria Viaplana

Vist el dissabte 22 d’octubre de 2022 al Teatre del Raval de Barcelona

La Mariona ens explica, tota sola, com ha estat la seva infantesa i adolescència, fins a dia d’avui, des de que va començar a anar al psiquiatra. Amb molta empenta i decisió, i molta ironia, ens porta a la consulta dels diferents especialistes que ha visitat, els fàrmacs que li han receptat, i com ho ha vist ella des del seient de la ‘pacient’, impacient per trobar-se amb algun/na amb qui connectés. O només que l’entengués i li dones bons consells. O que li expliqués, senzillament, què li passa.

La dramatúrgia segueix un ordre cronològic, farcit de reflexions, en to divertit, però alhora que fan entendre molt bé la visió social de la salut mental, sempre des del punt de vista de qui en pateix dificultats. I també ens fa veure que allà dins hi ha persones, sensibles, intel·ligents (com ella) i plenes de vida, que han de carregar amb un estigma social, una malaltia i no ho oblidem, les conseqüències de la medicació.

Un relat en primera persona. I quan un surt del teatre, a banda d’haver-se identificat més o menys amb ella, ens assalta el dubte de si realment és un espectacle autobiogràfic, o un treball actoral majúscul. Ambdues coses, us ho puc assegurar: L’exhibició de talent artístic i la confessió de les parts més íntimes de la persona que ‘no està bé’, fan que sigui una experiència que val la pena. I com en els drames, alleugerir-nos de veure que hi ha persones que ho han passat malament i se n’han sortit. Com ella.

Deixant a banda moments molt adults, seria fantàstic que nois i noies (entenc que des dels 10-12 anys, ella va començar teràpia als 10) gaudissin d’aquest espectacle, que t’anima a pensar que no ets un cas tan únic. O sí.

PS: i per als que tingueu curiositat per saber més d'aquesta creadora, docent i actriu, us poso un enllaç a una entrevista que li vaig fer uns dies després, no us la perdeu!