Un home enfrontat a la disjuntiva de triar entre l'amor a un home o la dignitat d'un poble. Records, somnis, malsons envaixen el seu pensament. Sap que la seva decisió canviara totalment el curs de les coses, fins i tot el seu propi destí.
Inspirada en Juli Cèsar de William Shakespeare.
Una paret desconxada, un vell somier i una daga penjada de la paret. No li cal res més a Felipe Cabezas per rascar en la consciència de Bruto divagar sobre l’ assassinat del seu pare, Juli Cèsar, en un monòleg incòmode, sobretot, perquè, més enllà de l’arrel shakesperiana, a Bruto trobem referències a l’actualitat que ens fan passar vergonya. Els dilemes que tormenten Bruto, que s’estima el seu pare però, per sobre d’això, s’estima la llibertat, tenen una lectura intencionadament actual. Per començar, el protagonista vesteix a la manera del segle XXI (unes botes militars, uns pantalons i una camisa gris suada i desgastada) i carrega el seu discurs contra la corrupció, contra el “poder dictatorial del silenci”, contra un “Mediterrani ple de cadàvers” i contra una Europa que “fa pudor a merda”. Es pot ser més actual?
L’obra dóna veu a Bruto, qui va passar a la història com un dels grans traïdors i ara ens el mostren argumentant la seva terrible disjuntiva: matar per amor al poble és un delit? Vol assassinar una persona o vol alliberar Roma d’un tirà? Busca una societat idíl·lica en un món que no ho és gens, d’idïl·lic, ni a l’època de l’antiga Roma, ni a l’època de Shakespeare ni a l’actualitat.
L’escenografia juga amb projeccions sobre l’esmentada paret i amb la llum per dramatitzar i per amanir un discurs en el qual intervenen més persones tot i ser Bruto el protagonista absolut. Bruto és qui demana audiència a la Història per defensar el seu amor a Roma.