Bruto, el poder o la virtud

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Felipe Cabezas
Companyia:
Meridiano 70ymedio Teatro i Sala Fènix
Producció:
Sala Fènix
So:
Orestes Gas
Il·luminació:
Mattia Russo
Dramatúrgia:
Iñaki Garz
Direcció:
Iñaki Garz
Sinopsi:

Un home enfrontat a la disjuntiva de triar entre l'amor a un home o la dignitat d'un poble. Records, somnis, malsons envaixen el seu pensament. Sap que la seva decisió canviara totalment el curs de les coses, fins i tot el seu propi destí.

Inspirada en Juli Cèsar de William Shakespeare.

Crítica: Bruto, el poder o la virtud

15/10/2016

Interessant operació Juli Cèsar a través de la complexitat de Bruto

per Jordi Bordes

A partir del Juli Cèsar, de Shakespeare, Marcela Terra proposa una dramatúrgia que canvia radicalment el punt de vista. El centre, ara, és Bruto. Quines raons tenia per matar a un personatge que estimava? Aquest monòleg, en realitat, permet dues petites escletxes perquè puguin parlar Juli Cèsar i el cèlebre discurs d'eloqüència de Marco Antonio. La desesperació de Bruto és absoluta. Perquè actua pel bé del poble, confiant fer-se entendre, i s'adona que, en realitat, el Senat només volia acaparar més poder. Es converteix en una mena de boc expiatori, just després d'haver alliberat el poble. Contradicció cruel.

El treball de Felipe Cabezas és notable. Perquè el seu cos, sense pràcticament moviment, expressa amb molta densitat aquesta buidor. La precarietat de l'espai, triat de manera voluntària, juga molt a favor d'una peça que recorda aquell mític Diari d'un boig, de Gógol, que interpreta Fermí Reixach. Però la peça ressona a segle XXI per què la demostració d'un poble romà que es deixa subornar per a una promesa de riquesa té un paral·lelisme evident en una Europa que no es revolta contra una classe política, amotllada al capitalisme i la potència dels grans lobbis econòmics. Una Europa acomodada que no castiga als partits polítics que se li multipliquen els casos de corrupció ben aprop del rovell de la presidència. És una lectura gens explícita, però que permet construir un pont entre la buidor de Bruto i el desengany d'un grapat de ciutadans d'avui. L'actor, que es presenta habitualment amb màscara i del que s'ha pogut veure darrerament, Inferno o L'última notte del capitano, sobresurt amb el seu treball quasi estàtic. Probablement, la profunditat del text, la diana en la que es dirigeix el dard de la seva interpretacio fa molt més atractiva la peça. 

La posada en escena té unes llums molt esquemàtiques que marquen clarament els punts des d'on es diu el text, introspectivament quasi sempre, però, puntualment, exclamant cap al públic. Pel que fa a l'audiovisual, completa el quadre i suggereix amb imatges, o ombres, que endolceixen mínimament la rigorositat de la proposta. Per cert, els fans dels Amics de les Arts descobriran que es recita aquell vers catastròfic per  a l'apuntador ("els valents sucumbeixen a la mort un cop només, els covards ho fan constantment") de la cançó Apunto Shakespeare.

Trivial