Un home enfrontat a la disjuntiva de triar entre l'amor a un home o la dignitat d'un poble. Records, somnis, malsons envaixen el seu pensament. Sap que la seva decisió canviara totalment el curs de les coses, fins i tot el seu propi destí.
Aprofitant la 'Travessia Recomana' que es va fer després del passi
del 13 d'octubre, veig l'espectacle per segon cop. I potser n'haurien de
ser més. Poques vegades tenim accés a un text tan dens, d'aquells que
per esmicolar-lo i treure'n tot el suc, caldria dur-lo a un laboratori i
passar-se hores separant, classificant, acudint a records i referències
de la vida i la història...
Marcela Terra, autora i directora,
aprofita la història de Brut, l'assassí de Juli Cèsar (no oblidem que
conjuntament amb un grapat d'altres senadors romans) per a fer un sui generis
panegíric de Marc Juni Brut, conegut pel 'tiranicida', paraula que
durant l'obra anirem veient que li escau com un vestit a mida, i que de
fet es fa servir des de la seva 'gesta'. Però sobretot, per parlar del
deure de tots nosaltres de posar la virtut, representada per sistema
polític democràtic i popular, per damunt de l'ànsia del poder, com el
mateix títol indica.
Comença a una mena de cel·la amb un somier nu
i una daga suspesa a una paret escrostonada i desangelada, que
l'il·luminador Mattia Russo assenyala amb un focus, i com ell mateix va
descobrir al col·loqui, vol representar l'espasa de Dàmocles, suspesa
sobre la decisió que Brut ha de prendre. Però en realitat allà s'ens
presenta ell a mig camí entre la vetlla abans de l'assassinat i la de
després, lluny del soroll mundanal, i explicant-se a sí mateix un i
altre cop, per què ha mort Cèsar. En aixecar-se i adreçar-se a
nosaltres, ens fa saber que aquell mític general de les legions va ser
amant de la seva mare, i tractat per ell, en molts aspectes, com un
fill. D'aquí el terrible dolor de pensar que ell havia de ser,
precisament, el qui acabés amb aquell tirà que, com sabia molt bé, havia
estat contaminat amb el virus de l'ambició desmesurada de poder,
declarant-se 'dictador perpetu' i a qui s'havia de tallar el pas abans
no consumés la conversió de la República en una Dictadura. Va sacrifici,
com tots sabem, que fins i tot va precipitar, amb la mort del cabdill
indiscutible, la nova era de l'Imperi. Sacrifici sí, per l'afecte que
els unia, però també per la insubornable (o això és el que ell ens diu)
ambició de salvaguardar els principis democràtics del SPQR, que havia fet tan gran a Roma.
Assistim al mateix moment de l'assassinat i al posterior discurs de Marc Antoni,
que partint del respecte per les nobles intencions de Brut, va
girant-se fins a convertir-lo en un vulgar assassí, per a coronar
finalment Octavi com a nou emperador.
Hi ha coincidències escrupolosament històriques en el text (recomano investigar la seva vida),
però també referències constants a la realitat europea, una vetllada
al·lusió a Salvador Allende (Pinochet era amic seu) donat que tant
Felipe Cabezas com la directora són xilens, i sobretot per la realitat
actual d'Europa i, perquè no, de la democràcia entesa com a sistema
preponderant dels països occidentals, i què li està passant. Tot plegat
condensat en les reflexions i disquisicions d'un sol personatge.
Felipe
Cabezas, a qui coneixem, sobretot en solitari, per un espectacle sense
paraules (Houdini, o l'art de la fugida) i de Commedia dell'Arte (o
sigui, fent servir la màscara) com són el 'Capitano' i l'Arlequino
d''Inferno', resulta un molt convincent actor de text. Potser encara ha
d'aconseguir matisar una mica més alguns moments, tenint cura, per
contra, de no allargar-los massa, o potser fer algun retall aquí i allà
per no resultar un discurs tan reiteratiu, però...
En el
col·loqui amb els espectadors, va quedar clar que un teatre que
reflexioni i faci adonar-nos de la crítica situació actual de la
democràcia, i fins i tot reivindiqui el paper del mateix teatre en els
temps convulsos i canviants que ens toca viure, és més necessari que
mai. No en va els aspectes teatrals (innegables) van donar pas durant el
debat a les preguntes sobre on anem i quins errors hauríem de no
repetir, dels darrers 2000 anys.
