Burnt

Dansa

informació obra


Companyia:
Lee\Vakulya
Sinopsi:

Burnt és una exploració coreogràfica de l’esgotament professional com a fenomen col·lectiu i social, en què tres ballarins consumeixen la seva energia en una ferotge competició ballada, una dansa que reflecteix malestar i extenuació, plantejant una qüestió socialment estesa: no patim esgotament professional en massa pels defectes personals, els fills o una pèrdua inesperada, sinó perquè l’excés de feina, l’aclaparament i l’angoixa són estructurals en les nostres vides. Mai no hem tingut tanta feina i el nostre futur mai no ha estat tan desesperançador. Se’ns mostra un ball que explora la fatiga extrema en relació amb els altres, en el qual els ballarins s’autocondueixen cap a l’esgotament.

El duet Lee\Vakulya, format el 2016 pels ballarins i coreògrafs Chen-Wei Lee i Zoltán Vakulya, han fet obres escèniques i també exposicions i performances per a museus o galeries. La seva visió artística se centra en les relacions delicades entre els éssers humans i la societat i alhora tracta temes vulnerables sobre els límits i la proximitat; forcen els límits de la cooperació i l’empatia. La companyia ha fet gires internacionals i ha estat premiada i nominada al Premi de les Arts Taishin a la millor creació el 2016, el 2019, el 2021 i el 2022 (Taiwan), el premi Total Theatre el 2017 (Regne Unit), els Premis de les Arts d’Àsia el 2017 (Regne Unit) i el Premi de les Arts Jeon Mak el 2017 (Corea del Sud).

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Burnt

27/11/2023

Sempre empènyer, però cap a on?

per Jordi Bordes

La coreografia del duet Lee\Vakulya proposa una peça de desgast físic, que evoluciona de la calma a l'extenuació. En part, viu una mena de malediccio no expressada com la de Sísif, arrossegat un roc d'una muntanyaa l'altra i que mai aconsegueix estabilitzxar en cap cim. Projecte NISU ja va fer un paral·lelísme entre el mite de Sísif i el capitalisme a Shell. S'ensopega, també, que Jordi Oriol prepara una nova aproximació tràgicometalingúística a Sísif fa no fa al Temporada Alta (que farà estada al Lliure, posteriorment). Aquesta peça és un emblema de la dana contemporània a Taiwan, amb una frta relació amb la creació del centre d'Europa. Ni l'espa, ni la llum, ni els moviments tenen gaire res d'orientals. Potser, en tot cas, en l'inici quasi contemplatiu, de cossos que s'aixequen o que neixen individuals arrossegant-se. Una evolció que també va provar Lali Ayguadé a Here.

L'obra, propera a l'hora de durada, va del fons cap al prosceni, sempre amb la mìnima llum i amb un fons platejat que, al final sembla que respiri, quan es tornen a baixar les llums. El que sembla un naixement i un inici de civilitzaco constructiva entres tres persones, va fent més complexe el seu moviment. Dels tres solos que s'escolten a la distància, passen al contacte i a la dependència d'una pel moviment de l'altra. No hi ha violència, si fisicitat. Chen-Wei Lee, que també treballa amb la co,panyia Peepig Tom, mostra la seva elasticitat en aquesta peça, però sense preocupa-se per un joc màgic, un moviment misteriós i còmic (per sorprenent) que prtractia aquest grup. El trio femení, en canvi, treballen i busquen un progrés sens eque, aparentment, no hi hagi cap competència de l'una sobre l'altra. Però sí que la dramatúrgia exposa com el grup en conjunt, perd el Nord insistint en incrementar la dosi de treball. S'arrosseguen les unes a les altres, fins a perdre l'alè. Sense que cap maledicció les hagi imposat (com a Sísif). No hi ha més manament que el de treballar més i més, com a obligació per ala suposada construcció d'una societat més rica i plena. En realitat, són cossos que es desgasten a escena, fins al cansament del propi espectador.