Qui ho diu, que memoritzar és una feina inútil en aquests
temps en els quals sembla com si només ens calgués fer un clic per tenir accés
a la cultura universal i a tota la informació gairebé infinita dipositada en
grans magatzems virtuals? Doncs no és
pas així com ho veu Tiago Rodrigues. Com tampoc no ho veia així l’escriptor Ray
Bradbury quan molts anys abans que això del saber que corre per les xarxes fos
realitat, va escriure el 1953 la seva novel·la Fahrenheit 451, portada més tard al cinema de forma brillant per aquest
altre gran lletraferit devorador de paper imprès que va ser François Truffaut .
Recordeu l’argument? En un món futur en el qual les grans pantalles que semblen
mostrar-ho tot però que també ho controlen tot ocupen a la llar el lloc que abans
ocupaven les biblioteques, els bombers han deixat de ser les persones que
apaguen focs per convertir-se en les persones que fan grans fogueres en les
quals cremen tots els llibres que hagin pogut requisar. No cal anar massa lluny
per deduir que Bradbury tenia molt present la imatge del nazisme calant-li foc
a tota aquella lletra escrita que no era del seu gust, quan va imaginar la distòpia
d’un món en el qual el poder ha prohibit la literatura. I en aquest món, la
Resistència no disposa de cap altra arma que la d’anar memoritzant les grans
obres mestres del pensament i la ficció universals , convertint-se així en
veritables llibres vius destinats a
transmetre després les seves paraules a una altre persona per tal de preservar
el tresor de l’extinció. El poder seguirà exercint totes les formes de censura i
repressió que tingui al seu abast ; seguirà intentant esborrar qualsevol rastre
d’allò que no li escau amb l’objectiu d’acabar
imposant l’idea que , en realitat, mai no va existir. Però mentre resti un
testimoni viu que hagi memoritzat el que s’ha volgut esborrar, l’extinció total
seguirà sent un fracàs.
Tot això ens ho recorda també en diversos moments Tiago
Rodrigues, al llarg d’aquest esplèndid espectacle en el qual 10 espectadors
voluntaris ( tot i que com adverteix Rodrigues amb el molt afinat sentit de l’humor
que deixa anar tota l’estona, la cosa es pot allargar tantes hores com calgui
si el voluntariat no funciona ràpidament) hauran de memoritzar el meravellós
Sonet nr, 30 de William Shakespeare. I ara és quan us toca buscar també a vosaltres
( a no ser que ja les sapigueu de memòria)
les precioses paraules del bard , per entendre de quina manera li acaben de donar
tot el seu sentit a una proposta per la qual es deixen caure alhora el pensament filosòfic de George Steiner, o la
gegantesca figura de Boris Pasternak. Com és ben sabut, l’autor de Doctor Zhivago era persona “non grata”
per al règim soviètic. I aquí és un el seu acte de resistència acaba creant
també un vincle molt especial amb aquest sonet nr 30 que Tiago els hi farà
repetir un i altre cop als 10 voluntaris seguts al seu voltant, fins que el
text surti d’una tirada. Ni Willy es podia imaginar mentre l’escrivia que el
seu sonet arribaria a agafar un dia la dimensió política que va adquirir quan
Pasternak i la resta d’escriptors soviètics decidits a no permetre que el poder
li tapés la boca a Pasternak, el van prendre com a clam reivindicatiu.
Però tornem a Bradbury. A l’espectacle de Tiago la
referència a Fahrenheit 451 triga en
arribar. Però des de que Tiago comença a explicar-nos la història de la seva
avia, sabem que tot condueix cap a aquesta trobada. Lectora compulsiva al llarg
de tota la seva existència, la nonagenària iaia del carismàtic creador i actor portuguès s’estava quedant cega quan li va
demanar al net un favor molt especial: que
fos ell qui escollís un últim llibre que ella pogués memoritzar abans que els
seus ulls s’apaguessin del tot. Aquest últim llibre gravat a foc a la memòria,
seria per a ella el preciós refugi al qual tornaria un i altre cop al llarg del
que li restés de vida , preservant en aquest record tot allò que li havia
aportat la literatura. I a hores d’ara, imagino que ja imagineu quin va ser el
llibre triat per Tiago : no diré més,
per si de cas no heu caigut encara i teniu la possibilitat de recuperar aquesta
joia escènica.
A l’escenari , juntament amb les cadires on seuen els
voluntaris mentre repassen mentalment les seves línies del sonet, hi trobem
també dues caixes d’aquestes que acostumen anar plenes de fruites. La iaia, al
seu moment, va substituir pomes i peres per llibres i llibrets. I d’aquestes
caixes amb quelcom de resum casolà de tots els mons de ficció i tots els
pensaments concrets o abstractes que ha recollit la literatura universal, va
extraient Tiago els volums que li serveixen per anar construint l’espectacle.
Em direu que no tenen res a veure l’un amb l’altre, i sens dubte tindreu raó.
Però comprovant la forma com Tago sap fer-nos a tots ( també als que no hem
sortit com a voluntaris) partícips de la seva proposta, la capacitat que té per
a que estem sempre pendents d’ell o l’enginy amb el qual sap compaginar la
profunditat del que ens diu amb la lleugeresa amb la qual ens ho presenta, em
va venir al cap per un moment la recent actuació de Taylor Mac: també Tago , té
fusta de bèstia escènica i sap com aixecar una vetllada en la qual s’acaba fent
teatre veritablement participatiu defugint alhora els mecanismes més obvis del
teatre participatiu. I mentre el sonet se’ns va ficant al cap també als que no
tenim l’obligació de recitar-lo en veu alta, Tiago et va ficant alhora al cap
un grapat d’acurades idees sobre la memòria històrica, la memòria íntima o la memòria intel·lectual. Sobre la imperiosa necessitat
de preservar com sigui el legat d’una cultura que – paradoxalment- sembla de
vegades com si s’anés fent més feble a mesura que per contra es fa més present
que mai en xarxes virtuals universals. Sobre la forma com aquesta cultura a la
qual li presten tan poca atenció aquelles institucions polítiques que haurien
de tenir cura constant d’ella es pot transformar de vegades en l’únic
instrument de resistència possible. Cal afegir, que Tiago sap com comunicar-nos
les seves reflexions sense renunciar mai ni al component emocional ni als bons
moments de diversió? Doncs, ja està afegit.
