By Heart

informació obra



Intèrprets:
Tiago Rodrigues
Traducció:
Tiago Rodrigues
Escenografia:
Magda Bizarro
Vestuari:
Magda Bizarro
Autor:
Lola Arias
Adaptació:
Lola Arias
Sinopsi:

Sobre l'escenari, homes i dones corrents del públic que no han vist mai la funció, no saben ben bé què passarà i no tenen encara cap idea del text que els donaran i que hauran de memoritzar. Per què aquests versos en concret? Tingueu paciència i veieu com s'aprenen el text de memòria (by heart, en anglès), mentre Rodrigues explica històries que tenen a veure amb ell mateix, amb una àvia a punt de quedar-se cega, amb tot de llibres repartits per l'escenari i amb els molts personatges que els habiten. A cada parell de versos que els homes i dones s'aprenguin emergiran mil i una connexions extravagants. Què tindrà a veure Borís Pasternak (sí, l'autor del Doctor Jivago) amb un cuiner del nord de Portugal o amb un programa de televisió holandès? Totes les incògnites s'aniran resolent segons avanci l'espectacle, una creació que vol fer evident el valor essencial de les paraules, la importància de transmetre-les i les mil i una noves idees que us pot suggerir un mot. I és que no hi ha un lloc més segur per a un mot o un conjunt de mots i les idees que els acompanyen que la memòria. Ho explicava el teòric de la literatura George Steiner, però també ho sabia l'escriptor Ray Bradbury (i François Truffaut!). I si la memòria fos una arma de resistència? I si les deu persones que hi ha sobre l'escenari poguessin ser considerats com una mena de soldats?

Signa aquest muntatge deliciós l'actual director artístic del Teatro Nacional D. Maria II de Lisboa, un actor, dramaturg i director amb una activitat frenètica que ha treballat a Bèlgica, ha actuat per mig món i que, el 2003, va crear la companyia Mundo Perfeito juntament amb Magda Bizarro. Les col·laboracions artístiques i els processos col·lectius són a la base dels seus treballs, que darrerament l'han portat a analitzar fenòmens històrics partint de documents manipulats que al·ludeixen tant a l'esfera pública com a l'àmbit privat. 


Crítica: By Heart

18/07/2019

A memoritzar toquen! Tiago Rodrigues ens recorda amb humor i emoció allò que cal no oblidar mai per seguir resistint

per Ramon Oliver

Qui ho diu, que memoritzar és una feina inútil en aquests temps en els quals sembla com si només ens calgués fer un clic per tenir accés a la cultura universal i a tota la informació gairebé infinita dipositada en grans magatzems virtuals?  Doncs no és pas així com ho veu Tiago Rodrigues. Com tampoc no ho veia així l’escriptor Ray Bradbury quan molts anys abans que això del saber que corre per les xarxes fos realitat, va escriure el 1953 la seva novel·la Fahrenheit 451, portada més  tard al cinema de forma brillant per aquest altre gran lletraferit devorador de paper imprès que va ser François Truffaut . Recordeu l’argument? En un món futur en el qual les grans pantalles que semblen mostrar-ho tot però que també ho controlen tot ocupen a la llar el lloc que abans ocupaven les biblioteques, els bombers han deixat de ser les persones que apaguen focs per convertir-se en les persones que fan grans fogueres en les quals cremen tots els llibres que hagin pogut requisar. No cal anar massa lluny per deduir que Bradbury tenia molt present la imatge del nazisme calant-li foc a tota aquella lletra escrita que no era del seu gust, quan va imaginar la distòpia d’un món en el qual el poder ha prohibit la literatura. I en aquest món, la Resistència no disposa de cap altra arma que la d’anar memoritzant les grans obres mestres del pensament i la ficció universals , convertint-se així en veritables llibres vius  destinats a transmetre després les seves paraules a una altre persona per tal de preservar el tresor de l’extinció. El poder seguirà exercint totes les formes de censura i repressió que tingui al seu abast ; seguirà intentant esborrar qualsevol rastre d’allò que no  li escau amb l’objectiu d’acabar imposant l’idea que , en realitat, mai no va existir. Però mentre resti un testimoni viu que hagi memoritzat el que s’ha volgut esborrar, l’extinció total seguirà sent un fracàs.

Tot això ens ho recorda també en diversos moments Tiago Rodrigues, al llarg d’aquest esplèndid espectacle en el qual 10 espectadors voluntaris ( tot i que com adverteix Rodrigues amb el molt afinat sentit de l’humor que deixa anar tota l’estona, la cosa es pot allargar tantes hores com calgui si el voluntariat no funciona ràpidament) hauran de memoritzar el meravellós Sonet nr, 30 de William Shakespeare. I ara és quan us toca buscar també a vosaltres  ( a no ser que ja les sapigueu de memòria) les precioses paraules del bard , per entendre de quina manera li acaben de donar tot el seu sentit a una proposta per la qual  es deixen caure alhora  el pensament filosòfic de George Steiner, o la gegantesca figura de Boris Pasternak. Com és ben sabut, l’autor de Doctor Zhivago era persona “non grata” per al règim soviètic. I aquí és un el seu acte de resistència acaba creant també un vincle molt especial amb aquest sonet nr 30 que Tiago els hi farà repetir un i altre cop als 10 voluntaris seguts al seu voltant, fins que el text surti d’una tirada. Ni Willy es podia imaginar mentre l’escrivia que el seu sonet arribaria a agafar un dia la dimensió política que va adquirir quan Pasternak i la resta d’escriptors soviètics decidits a no permetre que el poder li tapés la boca a Pasternak, el van prendre com a clam reivindicatiu.

Però tornem a Bradbury. A l’espectacle de Tiago la referència a Fahrenheit 451 triga en arribar. Però des de que Tiago comença a explicar-nos la història de la seva avia, sabem que tot condueix cap a aquesta trobada. Lectora compulsiva al llarg de tota la seva existència, la nonagenària iaia del carismàtic creador i actor  portuguès s’estava quedant cega quan li va demanar al net un favor molt especial:  que fos ell qui escollís un últim llibre que ella pogués memoritzar abans que els seus ulls s’apaguessin del tot. Aquest últim llibre gravat a foc a la memòria, seria per a ella el preciós refugi al qual tornaria un i altre cop al llarg del que li restés de vida , preservant en aquest record tot allò que li havia aportat la literatura. I a hores d’ara, imagino que ja imagineu quin va ser el llibre triat per Tiago :  no diré més, per si de cas no heu caigut encara i teniu la possibilitat de recuperar aquesta joia escènica.

A l’escenari , juntament amb les cadires on seuen els voluntaris mentre repassen mentalment les seves línies del sonet, hi trobem també dues caixes d’aquestes que acostumen anar plenes de fruites. La iaia, al seu moment, va substituir pomes i peres per llibres i llibrets. I d’aquestes caixes amb quelcom de resum casolà de tots els mons de ficció i tots els pensaments concrets o abstractes que ha recollit la literatura universal, va extraient Tiago els volums que li serveixen per anar construint l’espectacle. Em direu que no tenen res a veure l’un amb l’altre, i sens dubte tindreu raó. Però comprovant la forma com Tago sap fer-nos a tots ( també als que no hem sortit com a voluntaris) partícips de la seva proposta, la capacitat que té per a que estem sempre pendents d’ell o l’enginy amb el qual sap compaginar la profunditat del que ens diu amb la lleugeresa amb la qual ens ho presenta, em va venir al cap per un moment la recent actuació de Taylor Mac: també Tago , té fusta de bèstia escènica i sap com aixecar una vetllada en la qual s’acaba fent teatre veritablement participatiu defugint alhora els mecanismes més obvis del teatre participatiu. I mentre el sonet se’ns va ficant al cap també als que no tenim l’obligació de recitar-lo en veu alta, Tiago et va ficant alhora al cap un grapat d’acurades idees sobre la memòria històrica, la memòria íntima o  la memòria intel·lectual. Sobre la imperiosa necessitat de preservar com sigui el legat d’una cultura que – paradoxalment- sembla de vegades com si s’anés fent més feble a mesura que per contra es fa més present que mai en xarxes virtuals universals. Sobre la forma com aquesta cultura a la qual li presten tan poca atenció aquelles institucions polítiques que haurien de tenir cura constant d’ella es pot transformar de vegades en l’únic instrument de resistència possible. Cal afegir, que Tiago sap com comunicar-nos les seves reflexions sense renunciar mai ni al component emocional ni als bons moments de diversió? Doncs, ja està afegit.