Joan Arqué ha disposat els números de circ clàssic de manera ordenada i amb gran eficàcia. Sense les ambicioses dramatúrgies d'anys anteriors (com l'edició del 2019 amb Alba Sarraute, omnipresent, i un monstre que que convdava a expressar les pors i els desigs de cadascú), ha aprofitat els 25 anys del Trapezi per tirar d'historia: ensenyar cartells de circ que han passat per Reus i recordar l'espectacular visita del circ Krone, al 1924: Va ocupar la ciutat amb una vela amb 5 pistes i dues orquestres (i fins a 22 vagons de tren per a desplaçar tot el material). Joan Valentí (Nan) combina l'ànim al públic de Carablanca que tot vagi ben tensat, amb l'escalf pels clowns habituals a les places de Reus (amb un record molt sentit per Monti o Joan Busquets). El Cabaret demana ritme, empatia i bons números. I això és el que logra l'edició d'enguany, amb un pragmatisme que no especula amb gaire res.
El cabaret de divendres va arrencar amb el trapezi minivolant de Flying Pikmis: acrobàcia, espectacularitat i presència d'una mena de Pucks del Somni d'una nit d'estiu. El vestuari i la caracterització, senzilla però d'una notable aparença aporta al seu vol a una estètica màgica. El maquillatge de les franges vermelles esteses pel cos, van imprimint-se en els braços, cames i torsos dels altres, ensenyant els contactes i les fixacions per evitar la caiguda al matalàs. La banda Circonautes es va saber emplastar perfectament en aquest número, amb una veu de la presentadora Celesta Alias que transportava més amunt que els cossos saltant de trapezi a trapezi.
Més malabars amb el duet del Col·lectiu MUR (que sorprèn amb una escena de beatbox que posa so al moviment de les boles). Senzill però carregat d'humanitat i demostrant que totes les persones, tinguin les capaciats que tinguin, poden pujar a escena a fer acrobàcia. Que la jerarquia de les capacitats dels humans caldria relativitzar-la, des de fa temps. Com també demostren aquests dies la funció Mare de sucre amb Escenaris Especials, per citar un cas ben recent.
Jessica Arpin sap combinar els seus exercicis amb la bicicleta acrobàtica amb la seva empatia. Sap connectar amb els músics i amb el públic. Juganera, treu importància a la dificultat acrobàtica i es preocupa de bastir de més colors, de nous girs la seva interpretació. Sense poder integrar un company al número (com síque podia fer a Garbuix o a Diòptries) explota de ganes de viure i de ballar sobre dues rodes.
Les intervencions de Matbusins com a mossos de pista inoportuns explota la comiciat, interpretant unes partitures de forma surrealista, buscant el costat més excèntric de la vida (molt més esbojarrat i punki que el destil·lat Melting Pot Pourri d'un dels degans del circ a Catalunya, avui).
El duet de La Fem fatal retorna al Cabaret amb un número romàntic i de notable dificultat al trapezi doble (amn un aparell que gira 90 graus per variar la visió dels especadors a la pista. Aconsegueixen una intensitat preciosa. Tambe Eva Szwarcer exposa aquest treball tècnic que sap combinar amb una expressió del moviment que transporta amb la seva tècnica de suspensió capil·lar. tot i que sigui difícil recordar exercicis seus anteriors (practica la discipina des de fa tres anys) sembla haver trobat una força interior que aporta una consistència als seus moviments, a l'aire, que combina amb l'elasticitat de contorsionista. No hi ha estrebades, tot és depurat, es viatja amb ella.
Finalment, UpArte torna a l'espectacularitat inicial amb una acrobàcia que juga amb l'impuls i les verticals més clàssiques. Les barres i la banquina final suposa un final rodó. Se surt carregat d'energia. A la pista del circ, sembla que tot s'afini espontàniament, però aquesta gala ensenya com darrere l'acrobàcia hi ha vides anònimes que han dedicat moltes hores d'entrenament perquè un exercici virtuós sembli fàcil. Aquesta és la màgia, la seva generositat i ganes d'ensenyar-ho, des d'un jo proper (des de l'emoció o la comicitat, dos dels colors més eficaços de la paleta d'emocions per sintonitzar amb el públic).
