L'origen de «Cacophony», de la dramaturga anglesa Molly Taylor, és una proposta que l'autora va escriure per a una companyia jove de Londres i que aquí, ja va tenir un primer tast com a lectura dramatitzada a Dau al Sec. La posada en escena que ha dirigit Anna Serrano Gatell, a partir d'una versió catalana feta a quatre mans amb Oriol Puig Grau, compta també amb una companyia que encara es pot dir que té els atributs de “jove”, tot i que el temps passa volant, i que té el repte que entre només set han d'interpretar almenys uns vint-i-cinc personatges.
L'atractiu del muntatge és que, d'un pla escenogràfic on no hi ha res, la companyia crea un tot i, a més, aconsegueix que, quan tota la trama quadra, quedi molt clar el missatge que vol expandir en l'auditori: la toxicitat de segons quines xarxes socials mina tota una generació que en pateix l'addicció incontrolada.
Seria una mica ingenu, però, pensar que aquesta nova malaltia social afecta només els més joves. La mateixa toxicitat aplicada a sectors com la política és tan letal com la que assetja el sector juvenil. Denúncies falses, mentides amplificades, rumors sense cap fonament, insults i impromperis sense cap respecte proferits a cop calent, opinions de taverna però obertes al món i dits que es posen a l'ull de qui s'atreveix a expressar algun pensament fora del permès per un sector de la societat que creu que té el monopoli de mirar per damunt de l'espatlla. Tot això és a l'ordre del dia i cada vegada més mou el restringit i malmès estat d'opinió i afebleix l'autèntica llibertat d'expressió.
A «Cacophony» una, diguem-ne, influencer, per utilitzar un terme de moda, opina sobre la sentència judicial d'un violador després d'una manifestació convocada per un col·lectiu feminista. Ho fa a través del seu blog —cosa que fa pensar que l'autoria de l'obra, que ve del 2018, no ho faria ara a través d'un blog “dinosaure” i utilitzaria avui mateix alguna de les xarxes més seguides, l'antic Twitter o el nou TikTok. La versió catalana, subtilment, fa aquest salt gràcies a l'ús dels mòbils.
La protagonista central de l'obra —tot i que cal remarcar que té la voluntat de ser un muntatge molt coral— és l'Abi, la influencer en qüestió, personatge que interpreta amb força i credibilitat la ja consolidada actriu Clara de Ramon. L'Abi té obertes moltes finestres públiques: internet, les xarxes, els mitjans de comunicació... I tota l'exposició a cor obert, que és el que l'ha encimbellat, acaba també sent la mateixa que l'enfonsa. No hi ha secret ni intriga des del primer moment de l'obra. Com en els guions de les sèries actuals, els espectadors saben que l'Abi ha desaparegut. I es fa una mirada enrere per arribar, com en un cercle, al punt de l'inici.
Oriol Puig Grau i Anna Serrano Gatell parteixen de l'original de Molly Taylor, que a la vegada es basa també en un llibre de Jon Ronson sobre els efectes de la humiliació pública, però l'adapten a Barcelona: la manifestació ha tingut lloc a tocar de la Ciutat de la Justícia, entre Magoria Campana i la Gran Via, l'assetjador sexual és un futbolista —a hores d'ara, la cosa ressona aquí més que mai per l'efecte mediàtic del cas del carrer Tuset—, es parla de la recent plataforma 3Cat de TV3, i l'ambientació juvenil amb què s'impregna l'espectacle podria ser la d'un guió de pel·lícula d'autor de nova fornada sortit de l'Escac.
La concepció escènica té el mèrit de crear una història a través de la paraula —i ara cal dir que aquí hi ha un bon treball de veu, a càrrec de Queralt Casasayas, una tornada a la vella escola que seria bo que s'incorporés en totes les obres per la flaquesa que sovint es detecta en la vocalització de les fornades joves. Però també s'empara en el moviment, la música, el so, la il·luminació més aviat tenebrosa, per donar protagonisme a la brillantor de les pantalles dels mòbils, i l'ús de microfonia per fer-ho més potent.
Si hagués de retreure algun aspecte, diria que una primera quarta part de la trama s'entreté massa en un planteig que de moment no sembla que se sàpiga ben bé on vol arribar. És a partir de la mitja part que el gruix del conflicte surt a la llum i aconsegueix, aleshores sí, captar molt més l'interès dels espectadors fins arribar a l'esclat final amb dues intervencions en solitari que són com una mena de declaració de principis sobre el conflicte de la toxicitat de les xarxes: la que fa l'Abi (Clara de Ramon), que ha de confessar on era i què feia el dia i l'hora de la manifestació, per respondre als atacs furibunds que rep dels seus seguidors, i la que fa a tall d'epíleg, la seva amiga Bruna (Clara Sans), dos moments íntims que són l'excepció d'un muntatge d'estructura perillosa pel ritme que exigeix i que la directora Anna Serrano Gatell ha dominat i ha posat al seu lloc sense perdre'n les regnes. (...)
