“Quan les vergonyes públiques es reparteixen com si fossin administrades per un remot dron, ningú no necessita pensar en com de ferotge pot ser el nostre poder col·lectiu. El floc de neu mai no necessita sentir-se responsable de l’allau”. Aquestes paraules estan extretes de “So You’ve Been Publicly Shamed”, el llibre del periodista gonzo Jon Ronson que inspira aquesta obra , estrenada per la jove companyia del molt prestigiós teatre Almeida de Londres l’any 2018. I el floc de neu que no es responsabilitza de les conseqüències està representat per cadascun de nosaltres, perquè cadascun de nosaltres pot contribuir a que es generi l’allau , sense sentir-se individualment responsable de la magnitud i els efectes del que s’està generant. Les xarxes socials en són una prova aclaparadora. I les xarxes socials i la seva força torbadora són precisament al centre del conflicte que planteja l’excel·lent text de Molly Taylor que ara ha arribat a la Sala Beckett. Tot i que seria injust no reconèixer que allò que pot provocar la seva la immediatesa tecnològica, aquest fulminant trànsit de l’amor a l’odi generalitzat ( o a l’inrevés) que no admet matisos i cada cop s’expressa amb més violenta virulència , sigui un poder exclusiu d’aquestes xarxes. Més aviat , el que fan és magnificar encara més i donar-li una visibilitat més instantània i immediatament contagiosa, al que ha estat sempre inscrit a l’ADN dels humans. A la facilitat amb la qual podem capgirar les nostres opinions i fins i tot els nostres sentiments, quan la manipulació calculada o l’aparició de noves informacions encén l’espurna capaç d’esdevenir incendi col·lectiu. A la forma com la cacofonia generalitzada pot acabar generant que totes les veus parlin com si fossin una sola veu, formant així la perillosa bola de neu que es va fen cada cop més i més grossa.
La persona damunt de la qual és a punt de caure l’allau que planteja l’obra de Taylor , es diu Abi. I per entendre la repercussió que tindrà allò que és a punt de publicar al seu bloc ,cal saber que a la ciutat en la qual viu l’Abi ( i que en aquesta adaptació ha deixat de ser Londres per transformar-se en Barcelona) s’acaba de celebrar-se un judici en el qual un molt famós futbolista acusat de violació (us vingui qui us vingui al cap – i és fàcil imaginar qui us ha vingut al cap- ,recordeu que l’obra està escrita el 2018) ha estat absolt per un jurat popular majoritàriament integrat per homes. Si creieu que la sentència absolutòria justifica per complert que s’organitzi una gran manifestació de protesta, potser us trobareu en ella a la molt feminista gran amiga de l’Abi que, per cert, ha perdut en l’adaptació el seu color originari. I és que a l’obra de Molly, aquesta jove dona que és a punt de patir una molt greu agressió, és afrobritànica; quelcom que venia a introduir a Londres el tema del racisme, desaparegut a la versió catalana. En qualsevol cas: l’Abi acaba de presenciar allò que li ha passat a la seva amiga, i necessita expressar al seu bloc la ràbia que li provoca el que ha vist. Una ràbia i unes reflexions que ben aviat es faran col·lectives mitjançant les xarxes. I que situaran l’autora del text que tanta commoció ha causat en centre d’atenció de l’ull mediàtic. Però quan més es fixa en tu l’ull mediàtic, més corres el risc que aquest t’acabi situant alhora en una posició potser insostenible , i acabi volent devorar-te quan quedin exposades les teves contradictòries febleses. I el notablement incisiu text de Taylor, sap com administrar aquestes contradiccions i febleses i aquestes reaccions col·lectives que s’expandeixen mòbil en mà a la velocitat de la llum, sense emetre judicis sumaríssims. Exposant amb intel·ligència la complexitat de reaccions com ara la que ha tingut l’Abi, que deixa també entreveure velles ferides familiars no cicatritzades i velles inseguretats mai no superades. Obrint-li les portes a debatre fins a quin punt la injustícia que es vol denunciar de forma ben justificada , justifica alhora prendre decisions que poden ser qüestionades des del punt de vista ètic. Possibilitant que ens preguntem si modificar la narrativa d’uns fets per tal d’ajustar-la a la forma com ens hagués agradat haver participat en aquests fets, anul·la la veritat no modificable d’allò que es vol denunciar. I possibilitant també que ens preguntem fins a quin punt podem avaluar de forma veritablement equilibrada si el nostre recent adquirit compromís amb una causa , respon únicament al nostre posicionament ideològic, o a la popularitat imprevista que aquest ens ha proporcionat. Preguntes i qüestions que no tenen perquè tenir una resposta immediata. I que l’àgil text de Molly i la no menys àgil direcció d’Anna Serrano Fatell van deixant caure al llarg d’un espectacle que es permet també incloure ben administrats cops d’humor, quan el to que domina l’obra s’apropa a la comèdia irònica sobre la frivolitat amb la qual tant les xarxes com els mitjans de comunicació converteixen en espectacle mainstream fins el més abjecte dels successos. Al muntatge de Serrano li costa un xic trobar el ritme precís durant el tram inicial de la representació, i potser li manca encara acabar d’ajustar l’equilibri interpretatiu que requereix això de tenir convivint a l’escenari professionals ja molt formats malgrat la seva joventut, i intèrprets encara mancats del seu grau d’experiència. Però la cohesió de l’espectacle va creixent a mesura que aquest avança i s’accentua la seva línia dramàtica. I , en aquest, cas queda demostrat que l’esforç col·lectiu, més enllà de la ferocitat de la qual la col·lectivitat pot donar mostra en segons quins casos, pot produir alhora muntatges escènics tan potents com aquest.
