Cacophony és el títol de la peça que l'autora britànica Molly Taylor va escriure l'any 2018 per a una jove companyia de Londres, l'Almeida Young Company, a instàncies del director Michael Bryher i arran de la lectura de So You’ve Been Publicly Shamed de Jon Ronson, que aborda el poder i la toxicitat de les xarxes socials. Ara Anna Serrano Gatell la dirigeix a la Sala Beckett a partir d'una versió/traducció ‒a càrrec d'Oriol Puig Grau i ella mateixa‒ que adapta la història al medi català, tant pel que fa als noms dels personatges com als llocs i referents, amb total versemblança. Resulta tot un repte, alhora que un encert absolut, que només set intèrprets ‒a Londres n'eren disset‒ transitin per almenys uns vint-i-cinc personatges. Estan tots magnífics, i hi ha autèntiques revelacions.
L'elenc, molt ben harmonitzat, enfila una reconstrucció informal dels fets. S'hi conjuren interaccions diverses a un pis d'estudiants i a una pista de ball, testimoniatges d'una manifestació a la Ciutat de la Justícia, entrevistes a ràdios i platós, visites a l'hospital, etc. L'escenografia de Judit Colomer Mascaró compta amb prou feines amb algunes taules, copes tombades i globus mig desinflats, traces d'una festa que contindrà molts altres paisatges de furor i devastació. L'espai disposa també d'una obertura en un segon nivell, que tant pot evocar la planta de dalt d'una casa com la tarima del discjòquei, un punt elevat de la ciutat ‒idoni per a confidències i apropaments amorosos‒ o, fins i tot, el cadafal al qual s'acaba empenyent la víctima propiciatòria de la malignitat digital. Es revela molt pertinent la utilització de mòbils-leds ‒aquí empunyats com armes‒ per tematitzar l'assetjament virtual. Cal fer esment del disseny lumínic del sempre eficient Marc Salicrú, així com de la música i l'espai sonor d'Arnau Vallvé. Tots dos esdevenen cabdals per a la construcció de la dramatúrgia.
El nucli al voltant del qual es cabdella la troca diabòlica és l'atropellament deliberat de la Bruna, una jove manifestant feminista. Però és sobre la seva millor amiga, l'Abi ‒interpretada per Clara de Ramon‒, que es concentra l'atenció mediàtica. Tot comença amb el missatge que escriu al seu bloc després dels fets succeïts a la manifestació en què, per cert, es protestava contra l'absolució d'un futbolista mediàtic ‒idolatrat i intocable, tal com diu la Candela‒ acusat de violació; ressonen aquí casos molt recents de denúncies per abusos sexuals, tant de l'àmbit de l'esport com del cinema. Immortalitzada amb el vestit vermell que portava la nit en què va conèixer el Pep, l’Abi es dibuixa com un personatge carismàtic i fonamentalment honest, malgrat l'error fatal que acabarà destruint la seva reputació. Té capacitat de narrativa i projecció; sap apel·lar a les emocions des del quotidià i engrescar les multituds. La seva fama sobrevinguda d'un dia per l'altre fa que li pugin una mica els fums ‒“soc una força pel canvi”; “la gent està responent a aquesta autenticitat”‒ i que, tal com li retreu un personatge força més retorçat, acabi desenvolupant una autopercepció “una mica magnificada”. De totes maneres, les seves declaracions, emotives i compromeses, traspuen veritat ‒com l'actriu, que sosté meravellosament la funció, de principi a final‒, i el seu relat empoderador serveix de guia i inspiració per a molta gent.
El relat va endavant i endarrere. Es recrea una certa forma de caos a partir de les vivències i anhels d'un grup de joves que, en algun cas, exsuden encara la frescor de la postadolescència. S'hi entrecreuen referències a entrevistes de feina, borratxeres i vòmits de matinada; records, flaixos, acusacions, penediments a deshora; deixos involuntàriament misògins, sortides de to poca-soltes; coreografies improvisades a la discoteca, amb punys que marquen el beat, intercanvi de cubates i, al bell mig de la pista, il·luminat per un focus zenital, l'enamorament instantani del Pep i l'Abi. El ritme, vibrant, funciona d'allò més bé, i sonen del tot creïbles el to i el lèxic.
A l'aplom escènic d'una ja consolidada Clara de Ramon, l'única actriu que no es desdobla en altres personatges, se suma la bona feina de tots els intèrprets, en un joc coral enèrgic i precís. Clara Sans, com a Bruna, la víctima de l'atropellament, passa per diferents estats, entre la consciència i l'onirisme. Albert Salazar assumeix l'enamorat, generós Pep ‒que a estones exerceix de narrador‒, i es multiplica també en diversos secundaris, entre els quals destaca un locutor radiofònic encantat de conèixer-se. No es queden enrere Gemma Martínez i Sandra Pujol Torguet, que transiten amb gràcia per multitud d'identitats efímeres. Destaca la vis còmica de Chelís Quinzà, que sovint aporta el contrapunt frívol a situacions molt tenses, i de Mariona Pagès, tot un descobriment.
Està molt ben ficcionada la voràgine de popularitat esclatant de l’Abi, que es mou amb desimboltura per ràdios, platós televisius i sets de rodatge. Però tot es capgira quan li surt al pas algú que, en detectar una fallada de base en la seva història, desbarata el discurs sostingut durant mesos. Després que la notícia del suposat engany esclati, la violència de les reaccions anirà in crescendo a cada nova tongada de tuits. El hate es presenta molt ben intensificat per l'estructura dramatúrgica: es parteix d'acusacions de frau o impostura i s'arriba a tota mena de baixes pulsions i desitjos sinistres. L’Abi passa de líder a boc expiatori, i s'hi abraonen tant el fanatisme incel com les feministes que se senten traïdes. Els micròfons de peu acumulats en escena esdevenen metàfora de la conxorxa mediàtica: determinats influencers, periodistes i paparazzis, de l'espècie dels carronyaires, es lucren amb la davallada de la noia als inferns. Si l'èxit i la creixent presència de la jove als mitjans ha estat mostrada exhaustivament, igual d'explícita i crua ha de resultar la plasmació de la seva caiguda en desgràcia. El fet que la peça es tituli Cacophony prefigura una clara voluntat d'imprimir en el record l'espectador el pes de la difamació.
Tots els temps conflueixen, es confonen o arremolinen per mostrar el femer de les xarxes on tanta gent aboca les seves frustracions. L'error de l’Abi funciona com a coartada per a l'odi més injustificat, cosa que fa pensar en la falsedat de tota l'admiració que setmanes abans se li havia professat. L'obra posa en relleu una certa autocomplaença acrítica en determinats contextos ‒“tothom és preciós”‒, i revela el caràcter dubtós d'alguns dels valors als quals s'apel·la. La misogínia és arreu, i no resulta fàcil extirpar-la. D'altra banda, el món de la sobreexposició virtual és un xuclador despietat, capaç de despullar la nostra vulnerabilitat constitutiva. Sigui per rancor, enveja o pura inèrcia, el cercle íntim també es ressent del linxament mediàtic. Com discernir un impuls o sentiment genuí de la mistificació a què aboca el fet de compartir-lo a les xarxes? La breu al·locució final esdevé, potser de manera compensatòria, una cristal·lització de veritat condensada i amistat pura.
Crítica publicada a Núvol el 31 de gener de 2024
