Calígula

informació obra



Direcció:
Mario Gas
Dramatúrgia:
Mario Gas
Intèrprets:
Pablo Derqui, Borja Espinosa, Pep Ferrer, Mónica López, Pep Molina, Anabel Moreno, Ricardo Moya, Bernat Quintana, Xavier Ripoll, Aina Gargallo, Iván Amaya
Escenografia:
Paco Azorín
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Orestes Gas
Ajudantia de direcció:
Montse Tixé
Producció:
Maite Pijuan, Marina Vilardell
Sinopsi:

Suetoni, un escriptor romà que és un dels mestres del gènere biogràfic del món antic, va deixar per a la posteritat un retrat del tercer emperador romà, Gai Juli Cèsar August Germànic, que ha passat a la història amb el seu sobrenom infantil: Calígula. L’escriptor Albert Camus, un dels autors imprescindibles de la França del segle XX i premi Nobel de Literatura el 1957, va partir d’aquest retrat per tal de crear una peça teatral que és, de fet, un conjunt d’obres integrades en una de sola. El seu protagonista s’enfronta a l’absurd de l’existència (un dels temes clau en l’obra de Camus) després de la mort de la seva amant i germana, Drusil·la, i en un intent de demostrar la mortalitat i la infelicitat dels éssers humans, sotmet els seus súbdits a tota mena d’horrors i persecucions.

Pablo Derqui interpreta el paper protagonista. L’actor ja havia treballat amb Mario Gas en la posada en escena de La muerte de un viajante, obra d’Arthur Miller, vista al Teatre Lliure l’any 2009, i l’any següent va passar pel Grec interpretant la peça de Neil LaBute Coses que dèiem avui. Gas, que a més de ser un director de teatre vinculat al Grec Festival de Barcelona des de la primera edició és actor i director de cinema i òpera, ha signat més d’un centenar de muntatges, gràcies als quals ha rebut tota mena de premis, entre els quals un premi Butaca, el Premi Nacional de Teatre, diversos premis Max i un Ciutat de Barcelona en la modalitat d’Arts Escèniques.


Crítica: Calígula

23/07/2017

Un Calígula en marbre, alabastre i marès

per Iolanda G. Madariaga

La monumental reflexió sobre el poder i la tirania que Albert Camus va abocar a Calígula (1938, estrenada al 1945) és un lloc on tornar en qualsevol moment. Sembla, però, que l’actualitat política global estigui demanant a crits una revisió en termes contemporanis del text. Mario Gas ha volgut enfrontar-se al repte de lliurar-nos un dissertació en forma de drama impecablement estructurat. S’ha envoltat d’un equip artístic meravellós que va des de l’espectacular -i racionalista- escenografia de Paco Azorín a un elenc de luxe que encapçala Pablo Derqui. Una plataforma inclinada és l’únic element escenogràfic que esdevé la síntesi perfecta de l’arquitectura romana dedicada als espectacles de masses (amfiteatre) o al teatre: presenta l’aspecte d’estar construïda amb un marès molt mediterrani, on es dibuixen uns perfectes arcs de mig punt disposats en tres pisos. La resta, tret d’alguna sorpresa, es deu a la precisa il·luminació de Quico Gutiérrez. Mario Gas ha volgut donar valor al text per sobre de tot i per fer-ho ha optat per una posada en escena molt estàtica i continguda, on res destorbi la recepció de la paraula. La història d’un emperador totpoderós abocat a la recerca de la veritat absoluta amb la força que desferma un adolescent en el primer amor. Calígula no vol altre cosa que portar la lògica dels patricis que malden pel poder, a les seves últimes conseqüències. L’única voluntat de l’emperador és fer possible l’impossible; pren aquesta infinita distància com un camí on perseverar per trobar la transmutació dels termes o la mort, la seva pròpia mort. El menyspreu a la seva vida deslliga la seva crueltat, luxúria, arrogància, exhibicionisme i tota mena vicis, de forma que podríem afirmar, tal com Goya dibuixava en el seu conegut aiguafort: el son de la raó produeix monstres. Sols que aquí el monstre o el monstruós té un aspecte extremadament elegant. De fet, tot el muntatge serva una unitat de tot que té en la elegància la seva base. Fins hi tot en las caricatures que es prenen com a referència per animar el gran bordell de palau. Prendre la figura de tot un gentleman com David Bowie, per encarnar l’emperador disfressat de Venus, és una tria que abona aquesta tesi. El muntatge es situa així en les antípodes del polèmic film que sobre el mateix text, va dirigir Tinto Brass el 1979. La de Mario Gas és la tria d’un director amb molt d’ofici i que sap acordar de forma magnífica tots els elements del muntatge, però en la meva opinió, al muntatge li manca sang. No tan sang vessada, com quelcom que doni vida a les bellíssimes estàtues parlants que a estones sens figuraven a escena.