La
monumental reflexió sobre el poder i la tirania que Albert Camus va abocar a
Calígula (1938, estrenada al 1945) és un lloc on tornar en qualsevol moment.
Sembla, però, que l’actualitat política global estigui demanant a crits una
revisió en termes contemporanis del text. Mario Gas ha volgut enfrontar-se al
repte de lliurar-nos un dissertació en forma de drama impecablement
estructurat. S’ha envoltat d’un equip artístic meravellós que va des de
l’espectacular -i racionalista- escenografia de Paco Azorín a un elenc de luxe
que encapçala Pablo Derqui. Una plataforma inclinada és l’únic element
escenogràfic que esdevé la síntesi perfecta de l’arquitectura romana dedicada
als espectacles de masses (amfiteatre) o al teatre: presenta l’aspecte d’estar
construïda amb un marès molt mediterrani, on es dibuixen uns perfectes arcs de
mig punt disposats en tres pisos. La resta, tret d’alguna sorpresa, es deu a la
precisa il·luminació de Quico Gutiérrez. Mario Gas ha volgut donar valor al
text per sobre de tot i per fer-ho ha optat per una posada en escena molt
estàtica i continguda, on res destorbi la recepció de la paraula. La història
d’un emperador totpoderós abocat a la recerca de la veritat absoluta amb la
força que desferma un adolescent en el primer amor. Calígula no vol altre cosa
que portar la lògica dels patricis que malden pel poder, a les seves últimes
conseqüències. L’única voluntat de l’emperador és fer possible l’impossible;
pren aquesta infinita distància com un camí on perseverar per trobar la
transmutació dels termes o la mort, la seva pròpia mort. El menyspreu a la seva
vida deslliga la seva crueltat, luxúria, arrogància, exhibicionisme i tota mena
vicis, de forma que podríem afirmar, tal com Goya dibuixava en el seu conegut
aiguafort: el son de la raó produeix monstres. Sols que aquí el monstre o el
monstruós té un aspecte extremadament elegant. De fet, tot el muntatge serva una
unitat de tot que té en la elegància la seva base. Fins hi tot en las caricatures
que es prenen com a referència per animar el gran bordell de palau. Prendre la
figura de tot un gentleman com David Bowie, per encarnar l’emperador disfressat
de Venus, és una tria que abona aquesta tesi. El muntatge es situa així en les
antípodes del polèmic film que sobre el mateix text, va dirigir Tinto Brass el
1979. La de Mario Gas és la tria d’un director amb molt d’ofici i que sap
acordar de forma magnífica tots els elements del muntatge, però en la meva
opinió, al muntatge li manca sang. No tan sang vessada, com quelcom que doni
vida a les bellíssimes estàtues parlants que a estones sens figuraven a escena.
