Casa de nines, 20 anys després

informació obra



Direcció:
Sílvia Munt
Intèrprets:
Emma Vilarasau, Ramon Madaula, Isabel Rocatti, Júlia Truyol
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Mercè Paloma
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Jordi Bonet
Ajudantia de direcció:
Daniela Feixas
Autoria:
Dennis Kelly
Traducció:
Carme Camacho
Sinopsi:

Segur que encara recordeu el final de Casa de nines, una de les creacions més conegudes d'Ibsen. És un drama prefeminista ambientat a Noruega en el qual la Nora, protagonista de la història, no acceptava representar el paper assignat a les dones del seu temps i ser tractada com una pertinença més, una nina en mans del seu marit. Ella era l'encarregada de tancar l'obra en sortir per la porta principal del domicili familiar per no tornar-hi mai més. Dins, quedaven un marit –el banquer Torvald Helmer–, i uns fills que, des d'aquell moment, serien aliens a la nova vida que emprenia la Nora. Però, i si vint anys més tard aquesta dona valenta i inconformista tornés a picar a la mateixa porta? Aquest és el punt de partida de A doll’s house, part 2, de Lucas Hnath, un dramaturg de Florida instal·lat a Nova York que s'ha convertit en un dels autors més representats del seu país i que ha vist el seu text convertit en un dels grans èxits de Broadway. En aquest text, Hnath converteix la porta a la qual truca la Nora al principi de la funció en un personatge més. En traspassar-la per tal de demanar al seu marit que signi els papers del divorci, la protagonista es veurà obligada a defensar les seves eleccions davant dels habitants de la casa i a assumir les conseqüències que els seus actes van tenir en la vida dels qui havien estat els seus familiars directes.

Dirigeix el muntatge Sílvia Munt, reconeguda actriu, directora i guionista. D’entre els seus últims treballs com a directora d’escena cal destacar Les noies de Mossbank Road, d’Amelia Bullmore (La Villarroel, 2017-2019, premi de la Crítica en la categoria de millor actriu ex aequo per a Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura); La resposta, de Brian Friel (Grec 2018, nominada als premis Max en la categoria de millor direcció), i El preu,d’Arthur Miller (Grec 2016). En aquesta nova aventura escènica l'acompanyen Emma Vilarasau, un dels valors més reconeguts de l'escena catalana actual, i Ramon Madaula, un actor de teatre, televisió i cinema que ha exercit també com a autor i productor teatral.


Crítica: Casa de nines, 20 anys després

09/07/2019

La Nora torna a la seva casa de nines, i la troba convertida en un espai gairebé asèptic des del qual s'enfronta al passat

per Ramon Oliver

"No sóc una dona abandonada pel seu marit. Sóc una dona que ha fugit d’ella mateixa. Jo sóc Nora, la Nora de l’obra d’Ibsen. I de moment em vull refugiar en un ofici per fugir d’un estat d’ànim confús”. Qui parla així i es reconeix a ella mateixa com a personatge d’una de les peces teatrals que més han donat a parlar al llarg de la història del teatre, és aquella altra Nora imaginada a la seva primera obra escènica per Elfriede Jelinek, i estrenada fa més d’una dècada al TNC amb el títol de  “Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats” sota la notable direcció de Carme Portaceli. Des que la Nora va donar el seu llegendari cop de porta per primera vegada l’any 1879 donant peu alhora amb la seva acció a una intensa polèmica i fent un salt de gegant pel que fa a la presencia als escenaris d’un discurs amb clares connotacions feministes, els espectadors no han deixat de preguntar-se mai quin futur l’esperava a la Nora a l’altra banda de la porta. I també ho han fet els autors i les autores teatrals, com ve a demostrar el text de Jelinek. Tot i que la Premi Nobel austríaca es prenia unes quantes llibertats envers l’original. I feia que la Nora es retrobés amb els de casa allà pels anys 20 del segle 20, a una Alemanya que mentre vivia el miratge democràtic de la república de Weimar enfilava cap a l’abisme del nazisme.

Per contra, el nord-americà Lucas Hnath ( que per cert, aquesta mateixa temporada ha estrenat a Broadway una obra en la qual Hillary i Clinton es mouen per un univers paral·lel), ha optat per tornar a les arrels. I per imaginar una seqüela en tota regla en la qual l’acció s’inicia dues dècades després d’allà on la va deixar Ibsen. Això sí: Hnath ho ha fet respectant la cronologia i les referències al passat dels personatges, però sense intentar escriure el text com potser l’hagués escrit Ibsen si li hagués vingut de gust explicar-nos com li van anar les coses a la seva protagonista quan va tallar tots els vincles que la lligaven a la existència que havia portat fins llavors. Hnath fa que Nora, el marit Torvald, la dida Anne Marie i la filla Emmy parlin amb un llenguatge notablement contemporani . I, d’altra banda, introdueix sovint l’humor en els enfrontaments dialèctics que la Nora ( només ella, roman tota l’estona a l’escenari)  anirà tenint amb cadascun dels integrants del grup familiar ( també a l’Anne Marie cal considerar-la com a part de la família) amb els quals s’anirà retrobant. Aquests subtils i sovint irònics apunts fan que la comèdia no abandoni mai del tot l’escenari, ni quan la referència als aspectes més dramàtics d’aquest retorn de la Nora podrien derivar cap el drama en estat pur.

Portant encara més lluny la semi nuesa escènica del muntatge original que tant va agradar ( i tants premis es va emportar) al Broadway de fa dues temporades, Sílvia Munt i Enric Planas opten per situar l’acció en un espai minimalista i un xic abstracte de parets totalment nues. Quelcom que ve a visualitzar perfectament la primera impressió que s’emporta la Nora quan entra a la seva antiga llar, i comprova que tots aquells objectes que tenien a veure amb ella han estat expulsats: sense ells, per a la Nora aquesta casa no és ja definitivament altre cosa que un espai buit de tonalitats grises. Potser els altres poden veure aquí encara mobles , figuretes o quadres, però pera a ella s’han tornat ja del tot invisibles. I a l’inrevés: d’alguna manera, la buidar ambiental transmet també el buit que va deixar la partida de la Nora en la vida dels altres .I la famosa porta  ? Doncs allà continua, naturalment. Però el muntatge de Munt prescindeix també d’ella, tot i que el forat que deixa la seva absència es faci del tot omnipresent.

La Nora de Jelinek de la qual us parlava abans afirmava que es volia refugiar en un ofici indefinit. Però la Nora de Hnath se’ns revela com una molt definida  escriptora d’èxit que ha sabut transformar la seva pròpia experiència en matèria literària probablement molt útil per a moltes altres dones que es trobin en la mateixa situació en la que ella es va trobar fa dues dècades. Tot i que Hnath, ben encertadament, no se’n pot estar d’indicar-nos que també la Nora ha claudicat en algunes coses – no ha tingut altre remei- a l’hora de convertir la biografia en ficció. Això i la situació legal en la qual es troba venen a assenyalar-nos fins a quin punt les coses que han canviat no han canviat tant, i les submissions patriarcals continuen lligant curt a aquella dona que vulgui estirar una mica massa la corda de la llibertat personal. Però certament, l’hàbil, sovint brillant text de Hnath, no pretén ancorar-se en la vesant reivindicativa de la decisió que va prendre la Nora. A l’autor l’interessa també remarcar les raons dels altres personatges, les ferides obertes que va deixar la Nora per molt raonable que ens sembli el camí que va emprendre assumint tota mena de riscos personals, les contradiccions amb aquell punt de defensiu egoisme que surten a la llum quan qui teòricament hauria de seguir el teu exemple reivindica el seu dret a fer tot el contrari del que tu has fet, els forats emocional recoberts amb cuirasses defensives als que s’han enfrontat aquells que van ser abandonats. Hnath mostra tot això sense cap mena d’excés de dramatisme, mitjançant diàlegs que flueixen amb la precisió de qui coneix molt bé els recursos que cal utilitzar per arribar al gran públic. I l’acurada direcció de Sílvia Munt, recolzada en la excel·lent  interpretació d’una Emma Vilarasau que tampoc es permet caure en cap moment en l’excés, sap com fer que entre rèpliques brillants s’escoli també aquell punt de tendra complicitat que pot sorgir entre dues persones quan  saben ( una més que l’altra) que mai més podrien tornar a estar juntes, però saben també reconèixer el valor d’un moment compartit. En aquest sentit, l’escena en la qual Madaula i Vilarasau comparteixen aquest instant d’afecte recorda una mica l’admirable escena final filmada pel Ingmar Bergman d’ “Escenes d’un matrimoni”, i remet alhora a “Zarabanda”, la seva testamentaria i gens nostàlgica seqüela. Al cap i a la fi, pocs creadors han sabut apropar-se a “Casa de nines” com ho va fer al seu moment Bergman, en un muntatge que destruïa per complert la concepció naturalista amb què l’obra s’havia representat gairebé sempre fins llavors.  A la potent presència de Vilarasau cal afegir-li el bon treball que realitzen al voltant d’ella tant el ja esmentat Madaula, com Júlia Truyol i Isabel Rocatti, tot i que en seu cas, caldria afinar més una dicció que no sempre es fas entenedora. 


Trivial