"No sóc una dona abandonada pel seu marit. Sóc una dona que ha
fugit d’ella mateixa. Jo sóc Nora, la Nora de l’obra d’Ibsen. I de moment em
vull refugiar en un ofici per fugir d’un estat d’ànim confús”. Qui parla així i
es reconeix a ella mateixa com a personatge d’una de les peces teatrals que més
han donat a parlar al llarg de la història del teatre, és aquella altra Nora imaginada
a la seva primera obra escènica per Elfriede Jelinek, i estrenada fa més d’una
dècada al TNC amb el títol de “Què va
passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats” sota la
notable direcció de Carme Portaceli. Des que la Nora va donar el seu llegendari
cop de porta per primera vegada l’any 1879 donant peu alhora amb la seva acció
a una intensa polèmica i fent un salt de gegant pel que fa a la presencia als
escenaris d’un discurs amb clares connotacions feministes, els espectadors no
han deixat de preguntar-se mai quin futur l’esperava a la Nora a l’altra banda
de la porta. I també ho han fet els autors i les autores teatrals, com ve a
demostrar el text de Jelinek. Tot i que la Premi Nobel austríaca es prenia unes
quantes llibertats envers l’original. I feia que la Nora es retrobés amb els de
casa allà pels anys 20 del segle 20, a una Alemanya que mentre vivia el miratge
democràtic de la república de Weimar enfilava cap a l’abisme del nazisme.
Per contra, el nord-americà Lucas Hnath ( que per cert,
aquesta mateixa temporada ha estrenat a Broadway una obra en la qual Hillary i
Clinton es mouen per un univers paral·lel), ha optat per tornar a les arrels. I
per imaginar una seqüela en tota regla en la qual l’acció s’inicia dues dècades
després d’allà on la va deixar Ibsen. Això sí: Hnath ho ha fet respectant la
cronologia i les referències al passat dels personatges, però sense intentar
escriure el text com potser l’hagués escrit Ibsen si li hagués vingut de gust
explicar-nos com li van anar les coses a la seva protagonista quan va tallar
tots els vincles que la lligaven a la existència que havia portat fins llavors.
Hnath fa que Nora, el marit Torvald, la dida Anne Marie i la filla Emmy parlin
amb un llenguatge notablement contemporani . I, d’altra banda, introdueix
sovint l’humor en els enfrontaments dialèctics que la Nora ( només ella, roman
tota l’estona a l’escenari) anirà tenint
amb cadascun dels integrants del grup familiar ( també a l’Anne Marie cal
considerar-la com a part de la família) amb els quals s’anirà retrobant.
Aquests subtils i sovint irònics apunts fan que la comèdia no abandoni mai del
tot l’escenari, ni quan la referència als aspectes més dramàtics d’aquest
retorn de la Nora podrien derivar cap el drama en estat pur.
Portant encara més lluny la semi nuesa escènica del muntatge
original que tant va agradar ( i tants premis es va emportar) al Broadway de fa dues temporades, Sílvia Munt
i Enric Planas opten per situar l’acció en un espai minimalista i un xic
abstracte de parets totalment nues. Quelcom que ve a visualitzar perfectament
la primera impressió que s’emporta la Nora quan entra a la seva antiga llar, i
comprova que tots aquells objectes que tenien a veure amb ella han estat
expulsats: sense ells, per a la Nora aquesta casa no és ja definitivament altre
cosa que un espai buit de tonalitats grises. Potser els altres poden veure aquí
encara mobles , figuretes o quadres, però pera a ella s’han tornat ja del tot
invisibles. I a l’inrevés: d’alguna manera, la buidar ambiental transmet també
el buit que va deixar la partida de la Nora en la vida dels altres .I la famosa
porta ? Doncs allà continua,
naturalment. Però el muntatge de Munt prescindeix també d’ella, tot i que el
forat que deixa la seva absència es faci del tot omnipresent.
La Nora de Jelinek de la qual us parlava abans afirmava que
es volia refugiar en un ofici indefinit. Però la Nora de Hnath se’ns revela com
una molt definida escriptora d’èxit que
ha sabut transformar la seva pròpia experiència en matèria literària
probablement molt útil per a moltes altres dones que es trobin en la mateixa
situació en la que ella es va trobar fa dues dècades. Tot i que Hnath, ben
encertadament, no se’n pot estar d’indicar-nos que també la Nora ha claudicat
en algunes coses – no ha tingut altre remei- a l’hora de convertir la biografia
en ficció. Això i la situació legal en la qual es troba venen a assenyalar-nos fins
a quin punt les coses que han canviat no han canviat tant, i les submissions
patriarcals continuen lligant curt a aquella dona que vulgui estirar una mica
massa la corda de la llibertat personal. Però certament, l’hàbil, sovint
brillant text de Hnath, no pretén ancorar-se en la vesant reivindicativa de la
decisió que va prendre la Nora. A l’autor l’interessa també remarcar les raons
dels altres personatges, les ferides obertes que va deixar la Nora per molt
raonable que ens sembli el camí que va emprendre assumint tota mena de riscos
personals, les contradiccions amb aquell punt de defensiu egoisme que surten a
la llum quan qui teòricament hauria de seguir el teu exemple reivindica el seu
dret a fer tot el contrari del que tu has fet, els forats emocional recoberts
amb cuirasses defensives als que s’han enfrontat aquells que van ser
abandonats. Hnath mostra tot això sense cap mena d’excés de dramatisme,
mitjançant diàlegs que flueixen amb la precisió de qui coneix molt bé els
recursos que cal utilitzar per arribar al gran públic. I l’acurada direcció de
Sílvia Munt, recolzada en la excel·lent interpretació d’una Emma Vilarasau que tampoc
es permet caure en cap moment en l’excés, sap com fer que entre rèpliques
brillants s’escoli també aquell punt de tendra complicitat que pot sorgir entre
dues persones quan saben ( una més que l’altra)
que mai més podrien tornar a estar juntes, però saben també reconèixer el valor
d’un moment compartit. En aquest sentit, l’escena en la qual Madaula i
Vilarasau comparteixen aquest instant d’afecte recorda una mica l’admirable
escena final filmada pel Ingmar Bergman d’ “Escenes d’un matrimoni”, i remet
alhora a “Zarabanda”, la seva testamentaria i gens nostàlgica seqüela. Al cap i
a la fi, pocs creadors han sabut apropar-se a “Casa de nines” com ho va fer al
seu moment Bergman, en un muntatge que destruïa per complert la concepció
naturalista amb què l’obra s’havia representat gairebé sempre fins llavors. A la potent presència de Vilarasau cal
afegir-li el bon treball que realitzen al voltant d’ella tant el ja esmentat
Madaula, com Júlia Truyol i Isabel Rocatti, tot i que en seu cas, caldria
afinar més una dicció que no sempre es fas entenedora.
