Han passat 20 anys des que la Nora ibseniana va marxar d’una
revolada, clavant un cop de porta mític, per deixar enrere marit, fills i el
que s’augurava un trist destí. El futur, però, sempre és una incògnita, i també
un pou de curiositat per a les ànimes inquietes. La mateixa que va instigar Lucas Hnath a
imaginar i a escriure A Doll’s Hause. Part 2; una obra escrita el 2017 i
estrenada tot seguit a Broadway amb gran èxit.
Cent quaranta anys després que Henrik Ibsen escrigués l’obra, el
jove dramaturg nord-americà la reprèn per situar-nos novament a la casa
familiar, a la mateixa sala que un dia va veure sortir la jove Sra. Helmer, ara
més sòbria i potser solitària perquè s’hi han tret tots els mobles i objectes
que poguessin recordar-la i perquè els fills, ja grans, han volat. La fidel
Anne Marie continua custodiant-la i fent costat a Torvald, que tornarà a veure
sacsejades la seva tranquil·la rutina i les seves arrelades conviccions. Sense
trencar amb el passat –són aquells fets els que han originat la trobada–, ni
oblidar els antics sentiments, Hnath dona als seus personatges nous i decisius
interessos que en determinen l’actuació. Així, trobarem una Nora adulta,
decidida i lluitadora, però també sensible i emotiva a qui dol haver causat
dolor arran d’una decisió potser cruel, però que tornaria a repetir. Una Nora
amb molts registres que, a Emma Vilarasau, li escauen com anell al dit.
L’actriu, com sempre, sap mostrar tota la força del seu personatge, però també
els seus dubtes i neguits. Al seu costat, Ramon Madaula construeix –tant a base
de paraules que costen de sortir com de silencis prou reveladors– un Torvald
indecís i estovat, que se sap vençut malgrat algun petit conat de rebel·lia. Mentre que Isabel Rocatti juga amb habilitat
el seu paper i esdevé una Anne Marie dividida entre l’amistat que sent per Nora
i una mentalitat que l’obliga a romandre en el passat. Júlia Truyol és l’Emmy,
la filla a qui va abandonar de molt petita i que no té cap record de sa mare.
Tampoc cap retret, però com tots els altres molt allunyada d’aquesta Nora
reivindicativa i optimista, convençuda que hi haurà un món millor en què les
dones podran tenir els mateixos drets que els homes i ser del tot lliures. Un treball
interpretatiu que, un cop més, Sílvia Munt ha volgut matisat i expressiu sense
estridències per tal de fer-nos arribar aquests quatre relats que mostren
quatre visions o maneres diferents d’entendre la vida, plantejats a través d’una
estructura semblant a tres actes i un epíleg en què la Nora s’enfronta
dialècticament amb cadascun dels altres personatges. Ho fa d’un en un, i en una
disposició escènica gairebé simètrica –una porta central, al fons, i uns bancs
arrambats a les parets laterals– que els personatges respecten o no en funció
de la intensitat dramàtica.
D’altra banda, la barreja temporal que s’estableix entre el
vestuari d’època (Mercè Paloma) i un llenguatge que inclou expressions del tot
contemporànies és perfectament coherent amb uns plantejaments formulats de manera
que també van més enllà del que pertocaria històricament i se situen en un
debat absolutament actual.
Gairebé dues hores després d’haver trucat al timbre, reforçant-ne
la simetria, la Nora hnathiana torna a traspassar la porta davant d’un futur,
novament incert.
