Casa de nines, 20 anys després

informació obra



Direcció:
Sílvia Munt
Intèrprets:
Emma Vilarasau, Ramon Madaula, Isabel Rocatti, Júlia Truyol
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Mercè Paloma
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Jordi Bonet
Ajudant de direcció:
Daniela Feixas
Autor:
Dennis Kelly
Traducció:
Carme Camacho
Sinopsi:

Segur que encara recordeu el final de Casa de nines, una de les creacions més conegudes d'Ibsen. És un drama prefeminista ambientat a Noruega en el qual la Nora, protagonista de la història, no acceptava representar el paper assignat a les dones del seu temps i ser tractada com una pertinença més, una nina en mans del seu marit. Ella era l'encarregada de tancar l'obra en sortir per la porta principal del domicili familiar per no tornar-hi mai més. Dins, quedaven un marit –el banquer Torvald Helmer–, i uns fills que, des d'aquell moment, serien aliens a la nova vida que emprenia la Nora. Però, i si vint anys més tard aquesta dona valenta i inconformista tornés a picar a la mateixa porta? Aquest és el punt de partida de A doll’s house, part 2, de Lucas Hnath, un dramaturg de Florida instal·lat a Nova York que s'ha convertit en un dels autors més representats del seu país i que ha vist el seu text convertit en un dels grans èxits de Broadway. En aquest text, Hnath converteix la porta a la qual truca la Nora al principi de la funció en un personatge més. En traspassar-la per tal de demanar al seu marit que signi els papers del divorci, la protagonista es veurà obligada a defensar les seves eleccions davant dels habitants de la casa i a assumir les conseqüències que els seus actes van tenir en la vida dels qui havien estat els seus familiars directes.

Dirigeix el muntatge Sílvia Munt, reconeguda actriu, directora i guionista. D’entre els seus últims treballs com a directora d’escena cal destacar Les noies de Mossbank Road, d’Amelia Bullmore (La Villarroel, 2017-2019, premi de la Crítica en la categoria de millor actriu ex aequo per a Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura); La resposta, de Brian Friel (Grec 2018, nominada als premis Max en la categoria de millor direcció), i El preu,d’Arthur Miller (Grec 2016). En aquesta nova aventura escènica l'acompanyen Emma Vilarasau, un dels valors més reconeguts de l'escena catalana actual, i Ramon Madaula, un actor de teatre, televisió i cinema que ha exercit també com a autor i productor teatral.


Crítica: Casa de nines, 20 anys després

12/07/2019

Traspassant novament la porta

per Núria Sàbat

Han passat 20 anys des que la Nora ibseniana va marxar d’una revolada, clavant un cop de porta mític, per deixar enrere marit, fills i el que s’augurava un trist destí. El futur, però, sempre és una incògnita, i també un pou de curiositat per a les ànimes inquietes.  La mateixa que va instigar Lucas Hnath a imaginar i a escriure A Doll’s Hause. Part 2; una obra escrita el 2017 i estrenada tot seguit a Broadway amb gran èxit.

Cent quaranta anys després que Henrik Ibsen escrigués l’obra, el jove dramaturg nord-americà la reprèn per situar-nos novament a la casa familiar, a la mateixa sala que un dia va veure sortir la jove Sra. Helmer, ara més sòbria i potser solitària perquè s’hi han tret tots els mobles i objectes que poguessin recordar-la i perquè els fills, ja grans, han volat. La fidel Anne Marie continua custodiant-la i fent costat a Torvald, que tornarà a veure sacsejades la seva tranquil·la rutina i les seves arrelades conviccions. Sense trencar amb el passat –són aquells fets els que han originat la trobada–, ni oblidar els antics sentiments, Hnath dona als seus personatges nous i decisius interessos que en determinen l’actuació. Així, trobarem una Nora adulta, decidida i lluitadora, però també sensible i emotiva a qui dol haver causat dolor arran d’una decisió potser cruel, però que tornaria a repetir. Una Nora amb molts registres que, a Emma Vilarasau, li escauen com anell al dit. L’actriu, com sempre, sap mostrar tota la força del seu personatge, però també els seus dubtes i neguits. Al seu costat, Ramon Madaula construeix –tant a base de paraules que costen de sortir com de silencis prou reveladors– un Torvald indecís i estovat, que se sap vençut malgrat algun petit conat de rebel·lia.  Mentre que Isabel Rocatti juga amb habilitat el seu paper i esdevé una Anne Marie dividida entre l’amistat que sent per Nora i una mentalitat que l’obliga a romandre en el passat. Júlia Truyol és l’Emmy, la filla a qui va abandonar de molt petita i que no té cap record de sa mare. Tampoc cap retret, però com tots els altres molt allunyada d’aquesta Nora reivindicativa i optimista, convençuda que hi haurà un món millor en què les dones podran tenir els mateixos drets que els homes i ser del tot lliures. Un treball interpretatiu que, un cop més, Sílvia Munt ha volgut matisat i expressiu sense estridències per tal de fer-nos arribar aquests quatre relats que mostren quatre visions o maneres diferents d’entendre la vida, plantejats a través d’una estructura semblant a tres actes i un epíleg en què la Nora s’enfronta dialècticament amb cadascun dels altres personatges. Ho fa d’un en un, i en una disposició escènica gairebé simètrica –una porta central, al fons, i uns bancs arrambats a les parets laterals– que els personatges respecten o no en funció de la intensitat dramàtica.

D’altra banda, la barreja temporal que s’estableix entre el vestuari d’època (Mercè Paloma) i un llenguatge que inclou expressions del tot contemporànies és perfectament coherent amb uns plantejaments formulats de manera que també van més enllà del que pertocaria històricament i se situen en un debat absolutament actual.

Gairebé dues hores després d’haver trucat al timbre, reforçant-ne la simetria, la Nora hnathiana torna a traspassar la porta davant d’un futur, novament incert.