Sóc aquí perquè he arribat. L'entrada de Nora —la Nora de «Casa de nines»— és, a ulls moderns i intemporals, una mica sorprenent. Si més no, recurs de ficció literària. Acceptem la ficció i ja està. Esclar que en temps de Henrik Ibsen, ja fa gairebé segle i mig, no hi havia correu electrònic, ni missatgeria de telèfon mòbil ni whatsapp per avisar de la visita. «Ep, que vinc!» I les comunicacions, aleshores, anaven en tartana. Però el dramaturg nord-americà Lucas Hnath, nascut a Orlando (Florida, EUA) al voltant del 1977 (és dels autors que pretenen amagar l'edat!) se salta aquesta convenció i col·loca Nora, com si res jagués passat, a la gola del llop de la casa que va deixar vint anys abans, sense encomenar-se ni a Déu ni a sa mare, on encara viu el seu presumpte exmarit Torvald i la serventa Anne Marie. Els dos fills i la filla, ja campen per lliure.
D'aquesta convenció, l'autor en fa una mirada encara adscrita en el passat però irremeiablement analitzada des de l'òptica del present. I la directora Sílvia Munt s'ha amarat també d'aquesta mirada, despullant tant la posada en escena amb una escenografia grisa i conceptual com el text de l'autor i deixant que els quatre personatges mostrin la seva ànima i els seus interessos personals.
Així com d'Ibsen en treus una ideia clara, no sé què pensar de la intenció de l'autor actual. ¿Pretén mantenir la lluita de llibertat de Nora o pretén desdir-la del que va fer vint anys abans? ¿Pretén mostrar que hi ha hagut un salt en els hàbits socials a través de la filla o pretén constatar que roda el món i torna al Born i que la filla de Nora cau novament en la trampa del matrimoni tradicional com va caure ella? ¿Pretén alliberar del vassallatge la serventa Anne Marie o ben al contrari la manté encotillada en el preu que ha de pagar per dependre de Torvald?
Em sembla que l'única evolució que fa l'autor és precisament la del personatge dolent de la pel·lícula, en Torvald, que si Henrik Ibsen va deixar a l'estacada, Lucas Nhath intenta que faci un gir en la seva vida i que es jugui tot el prestigi de poder local, el seu i el de la família, per intentar complaure i ser bona persona per una vegada —no un mal marit com l'ha retratat Nora, convertida en escriptora de fulletó amb pseudònim, en el seu llibre autobiogràfic de moda— concedint-li el divorci que vint anys enrere no va tramitar.
«Casa de nines, 20 anys després» juga amb les contradiccions i aquesta és la clau de l'obra i l'atractiu del muntatge perquè planteja molts interrogants més que donar respostes. I la directora Sílvia Munt ha fet que cadascun dels personatges es mostri tal com és en realitat.
Amb una parella protagonista de primera fila com Emma Vilarasau i Ramon Madaula, la cosa s'arrodoneix del tot. Els dos tenen la capacitat de fondre's amb els seus personatges i, per molts que se n'hagin vist interpretar abans, de seguida transmeten la nova imatge del que tenen entre mans. Emma Vilarasau (Nora) passa de la súplica al xantatge i del xantatge a la compassió. Ramon Madaula (Torvald) passa del desconcert al mal geni i del mal geni a la frustració i la derrota. Són salts que llisquen imperceptiblement, amb naturalitat, empesos per les circumstàncies que els mouen.
Els papers de la serventa Anne Marie (Isabel Rocatti) i de la filla Emmy (Júlia Truyol) tenen un altre caire. En el primer cas, Anne Marie fa de pont entre les pretensions de Nora i la coherència de la realitat viscuda en els últims vint anys. Interpretativament caldria que els primers deu minuts —que Isabel Rocatti introdueix gairebé en solitari quan rep Nora a casa— fossin més entenedors i que la dicció arribés amb més claredat a l'auditori. En el cas de la filla Emmy (Júlia Truyol), la seva actitud no sorprèn només els espectadors sinó que, en la ficció, sorprèn també el mateix personatge de Nora. La fredor i la distància entre una filla i una mare que s'han ignorat durant vint anys és una altra de les arriscades convencions que fa l'autor i que trenca amb el tòpic habitual de la recerca dels orígens. En tot cas, l'actriu Júlia Truyol agafa per uns moments, en les seves intervencions, les regnes del protagonisme del muntatge i a un li fa l'efecte que l'autor —posats a fer seqüeles— es podria disposar ara a escriure «Casa de nines, Emmy, 20 anys després». I embolica que fa fort. Com diu la cançó: «La vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida». (...)
