El teatre és una art en equip, això no és nou. I molt poques
vegades et trobes amb propostes en les quals tots els elements d'aquest equip i les
respectives feines estiguin fèrriament alineades oferint un producte compacte i
sense fissures. Quan això passa, la sensació és meravellosa i el resultat és
imbatible. I aquesta sigui, molt probablement, la sensació amb la qual surt el
públic de Casa de nines 20 anys després, una producció de nom bastant poc
comercial, també cal dir-ho, però de resultats extraordinaris.
Casa de nines 20 anys
després, del desconegut --almenys per aquí-- dramaturg nord-americà Lucas
Hnath, és un exercici de ficció futurista que retrata els personatges de Casa de
nines, d’Ibsen, vint anys després de l’última escena de l’obra de l’autor
noruec. Nora, que va marxar de casa trencant tots els convencionalismes socials
i deixant marit i fills, hi torna convertida en una altra persona. Per què ho
fa? Què hi trobarà? Ratificarà la decisió que va prendre fa dues dècades?
L’argument
resol aquesta i d’altres preguntes en un text que combina la densitat amb una
atracció magnètica indefugible, un text que atrapa els espectadors des del
minut zero i els porta per una muntanya russa a través de la comèdia, el
drama, la tragèdia i, fins i tot, un punt de trhiller. Un combinat de textures darrera del qual s’amaga una
reflexió sobre els límits personals i les relacions humanes, amb una picada d’ull
a la determinació feminista i una desencisada visió de
les noves generacions. Una obra magnífica, ben escrita i molt ben traduïda per Helena Tornero, a la qual només es podria, i encara molt lleument, criticar per un punt de desconnexió entre els seus personatges i els d'Ibsen.
La primera escena, amb una Emma Vilarasau superba i una
Isabel Rocatti extraordinària ja indica tot el que vindrà després. Casa de
Nines 20 anys després és, primordialment, una peça d’actors i no
necessita massa més artificis.La directora, Sílvia Munt, ho ha entès i es manté en una generosa transparència per tal que els
intèrprets facin lluir tot el seu talent. I aquests ho aprofiten amb
creacions memorables. Al costat de Vilarassau i Rocatti, la solvència de Ramon
Madaula i una Júlia Truyol magnífica, que proporciona una de les escenes més
ben acabades de la proposta en el seu particular combat amb Vilarassau.
Amb aquest text, aquesta direcció i, sobretot, aquesta
interpretació, la proposta sobreviuria perfectament sense cap problema. Per això és doblement d’agrair
que vagi més enllà, amb un espai escènic extraordinari –una mena de
round de boxa en el qual els personatges mantenen els seus combats dialèctics—i,
sobretot, amb una il·luminació magistral. Dos elements que acaben confluint en
el que dèiem abans: una alineació inexorable davant de la qual els espectadors,
com passa efectivament, només poden aplaudir dempeus.
