Casa de nines, 20 anys després

informació obra



Direcció:
Sílvia Munt
Intèrprets:
Emma Vilarasau, Ramon Madaula, Isabel Rocatti, Júlia Truyol
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Mercè Paloma
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Jordi Bonet
Ajudant de direcció:
Daniela Feixas
Autor:
Dennis Kelly
Traducció:
Carme Camacho
Sinopsi:

Segur que encara recordeu el final de Casa de nines, una de les creacions més conegudes d'Ibsen. És un drama prefeminista ambientat a Noruega en el qual la Nora, protagonista de la història, no acceptava representar el paper assignat a les dones del seu temps i ser tractada com una pertinença més, una nina en mans del seu marit. Ella era l'encarregada de tancar l'obra en sortir per la porta principal del domicili familiar per no tornar-hi mai més. Dins, quedaven un marit –el banquer Torvald Helmer–, i uns fills que, des d'aquell moment, serien aliens a la nova vida que emprenia la Nora. Però, i si vint anys més tard aquesta dona valenta i inconformista tornés a picar a la mateixa porta? Aquest és el punt de partida de A doll’s house, part 2, de Lucas Hnath, un dramaturg de Florida instal·lat a Nova York que s'ha convertit en un dels autors més representats del seu país i que ha vist el seu text convertit en un dels grans èxits de Broadway. En aquest text, Hnath converteix la porta a la qual truca la Nora al principi de la funció en un personatge més. En traspassar-la per tal de demanar al seu marit que signi els papers del divorci, la protagonista es veurà obligada a defensar les seves eleccions davant dels habitants de la casa i a assumir les conseqüències que els seus actes van tenir en la vida dels qui havien estat els seus familiars directes.

Dirigeix el muntatge Sílvia Munt, reconeguda actriu, directora i guionista. D’entre els seus últims treballs com a directora d’escena cal destacar Les noies de Mossbank Road, d’Amelia Bullmore (La Villarroel, 2017-2019, premi de la Crítica en la categoria de millor actriu ex aequo per a Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura); La resposta, de Brian Friel (Grec 2018, nominada als premis Max en la categoria de millor direcció), i El preu,d’Arthur Miller (Grec 2016). En aquesta nova aventura escènica l'acompanyen Emma Vilarasau, un dels valors més reconeguts de l'escena catalana actual, i Ramon Madaula, un actor de teatre, televisió i cinema que ha exercit també com a autor i productor teatral.


Crítica: Casa de nines, 20 anys després

27/07/2019

Una alineació inexorable

per Marc Sabater

El teatre és una art en equip, això no és nou. I molt poques vegades et trobes amb propostes en les quals tots els elements d'aquest equip i les respectives feines estiguin fèrriament alineades oferint un producte compacte i sense fissures. Quan això passa, la sensació és meravellosa i el resultat és imbatible. I aquesta sigui, molt probablement, la sensació amb la qual surt el públic de Casa de nines 20 anys després, una producció de nom bastant poc comercial, també cal dir-ho, però de resultats extraordinaris.

Casa de nines 20 anys després, del desconegut --almenys per aquí-- dramaturg nord-americà Lucas Hnath, és un exercici de ficció futurista que retrata els personatges de Casa de nines, d’Ibsen, vint anys després de l’última escena de l’obra de l’autor noruec. Nora, que va marxar de casa trencant tots els convencionalismes socials i deixant marit i fills, hi torna convertida en una altra persona. Per què ho fa? Què hi trobarà? Ratificarà la decisió que va prendre fa dues dècades? 

L’argument resol aquesta i d’altres preguntes en un text que combina la densitat amb una atracció magnètica indefugible, un text que atrapa els espectadors des del minut zero i els porta per una muntanya russa a través de la comèdia, el drama, la tragèdia i, fins i tot, un punt de trhiller. Un combinat de textures darrera del qual s’amaga una reflexió sobre els límits personals i les relacions humanes, amb una picada d’ull a la determinació feminista i una desencisada visió de les noves generacions. Una obra magnífica, ben escrita i molt ben traduïda per Helena Tornero, a la qual només es podria, i encara molt lleument, criticar per un punt de desconnexió entre els seus personatges i els d'Ibsen.

La primera escena, amb una Emma Vilarasau superba i una Isabel Rocatti extraordinària ja indica tot el que vindrà després. Casa de Nines 20 anys després és, primordialment, una peça d’actors i no necessita massa més artificis.La directora, Sílvia Munt, ho ha entès i es manté en una generosa transparència per tal que els intèrprets facin lluir tot el seu talent. I aquests ho aprofiten amb creacions memorables. Al costat de Vilarassau i Rocatti, la solvència de Ramon Madaula i una Júlia Truyol magnífica, que proporciona una de les escenes més ben acabades de la proposta en el seu particular combat amb Vilarassau.

Amb aquest text, aquesta direcció i, sobretot, aquesta interpretació, la proposta sobreviuria perfectament sense cap problema. Per això és doblement d’agrair que vagi més enllà, amb un espai escènic extraordinari –una mena de round de boxa en el qual els personatges mantenen els seus combats dialèctics—i, sobretot, amb una il·luminació magistral. Dos elements que acaben confluint en el que dèiem abans: una alineació inexorable davant de la qual els espectadors, com passa efectivament, només poden aplaudir dempeus.