Ara mateix , corre per la nostra cartellera cinematogràfica la sensacional nova obra mestra del director finès Aki Kaurismäki, que porta el títol en anglès de “Fallen Leaves” , i que, com ja suggereix aquest títol, s’inspira (no tant argumentalment com emocionalment) en la preciosa cançó creada per Jacques Prévert i Joseph Kosma “Les feuilles mortes”. Les tardorals fulles mortes d’una lletra que parla d’amors perduts però mai oblidats , inspiren a Kaurismäki una historia d’amor proletari explicada amb humor infinitament trist. I aquestes mateixes fulles mortes , d’altra banda tan vinculades a un determinat moment de la vida intel·lectual francesa del segle XX (el tema va sonar per primer cop l’any 1945), forma part també (quasi es podria dir que no podia ser d’altra forma) de la banda sonora d’un espectacle dedicat precisament a la història d’amor protagonitzada per dues persones alhora ben representatives d’aquell mateix moment: l’actriu Maria Casares i l’escriptor Albert Camus. Tots dos s’havien convertit en amants l’estiu del 1944, poc abans que la cançó de Prévert comencés a sonar pels escenaris i la ràdio cantada per Yves Montand , un altre carismàtic representant de l’efervescència cultural que es respirava al París de postguerra. Però, tal i com precisa el mateix espectacle, no va ser fins el 1948 que Casares i Camus es van convertir en parella. Parella clandestina, donada la condició de casat sense cap intenció de divorciar-se del futur Premi Nobel. Parella oberta a d’altres relacions amoroses i/o purament sexuals paral·leles que, tret d’esporàdics episodis de gelosia, no enterbolien per a res la seva gran història d’amor. I parella condemnada a convertir els seus llargs períodes de separació física en una extensíssima relació epistolar, tan apassionada com ho eren les seves trobades físiques. I ben plena també d’apunts colaterals pels quals desfilen un grapat d’altres noms mítics i esdeveniments crucials que van traçant també un bon dibuix de l’època que va travessar aquest amor , fins que un tràgic accident de cotxe va posar fi a la correspondència.
No és estrany que aquesta estupenda actriu que és Rosa Renom, quedés fascinada per les vuit-centes-seixanta-cinc cartes que aquells dos es van anar enviant al llarg de quinze anys de correspondència , i que l’editorial Gallimard va publicar en forma de llibre l’any 2017. I tampoc és estrany que, arrel de la lectura, li vinguessin ganes de traduir aquelles cartes, i convertir-les en un muntatge teatral dirigit per Mario Gas, i recolzat en una dramatúrgia en la qual també ella ha tingut molt a veure. Posats a trobar un excel·lent company escènic capaç de donar-li veu a l’autor de “L’estranger”, resulta indubtable que el també sempre excel·lent Jordi Boixaderas és una molt bona elecció. I aquí els tenim a tots dos, situats en un espai escènic un xic sobrecarregat que , tot seguint les indicacions de Gas, Sebastià Brosa omple amb una gran quantitat d’objectes ben evocadors tant dels dos protagonistes d’aquestes cartes, com de l’època en la qual van viure el seu amor, mentre per damunt d’ells, les imatges projectades en ajuden a situar-nos temporalment i a visualitzar una mica més el context pel qual va circular aquest munt de cartes . I és que, i tornant a allò que apuntava abans, pel rerefons d’aquestes cartes hi fan puntual aparició un grapat de personalitats, fets polítics, baralles intel·lectuals , esdeveniments teatrals i commocions intel·lectuals que al seu moment van deixar marques profundes , però que avui corren el perill de caure en el forat de l’absolut oblit; tant de bo, si espectacles com aquest, ajuden a despertar interès i/o curiositat al seu voltant.
I malgrat tot, malgrat la qualitat dels personatges evocats i de les personalitats artístiques que els estan evocant, aquesta és una proposta que es queda una mica a meitat de camí. La correcció formal, s’imposa a l’emoció escènica. El bon treball interpretatiu , resulta malgrat tot una mica rígid, un xic estereotipat : hi manca aquella inflexió capaç d’anar més enllà del text i donar-li relleu al subtext. El didactisme de les projeccions no arriba a ser prou didàctic, en el sentit que sembla més acadèmicament pendent de la cronologia que de la significació dels noms i dels fets que apareixen projectats. I els apassionats daltabaixos sentimentals de la parella se’ns presenten una mica mancats de passió escènica, i sobrats alhora d’excessiva fredor pel que fa a la posada en escena . En qualsevol cas, unes limitacions que no devaluen l’interès de la proposta: aquestes cartes mereixen ser escoltades i/o llegides; fins i tot podríem dir que resulta urgent fer-ho , si volem evitar que tant elles com els memorables personatges que les van escriure acabin caient en aquell forat de la desmemòria cultural al qual van a parar tants i tants referents culturals del tot imprescindibles . I aquesta parella d’excel·lents intèrprets que lluita tota l’estona – fins i tot , quan el muntatge no els hi és del tot propici- per transmetre l’intens vincle que unia la parella que escrivia aquelles cartes , mereix alhora la nostra visita.
