La relació que descriu la correspondència entre María Casares i Albert Camus va ser com una torrentera; un amor arribat a deshora que va obligar a viure'l al costat de l'amor convencional que dicta la societat més puritana. Camus era molt més prudent en la redacció de les cartes perquè, darrere seu, hi havia una dona vulnerable que esperava la fi de la II Guerra Mundial per tornar a París. Casares. molt més jove, podia ser molt més suggerent en la redacció perquè no hi tenia cap compromís previ. L'actriu Rosa Renom (La nostra ciutat) es va enamorar d'aquest llibre que va llegir durant la pandèmia i va decidir fer-ne una adaptació a l'escena. El seu entusiasme ha convençut un feliçment retornat a l'escenari Jordi Boixaderas (Mort d'un viatjant, Infàmia) i el director Mario Gas (La isla del aire), que torna a jugar amb l'audiovisual (com a Pedro Páramo) per mirar de donar un cert ritme a la cadena de cartes enviades entre els dos amants i amics.
Com a Adreça desconeguda, el diàleg es manté en format de correspondència. Certament, denoten una contradicció (debaten entre el desig i la responsabilitat amb terceres persones) que té el batec per esdevenir personatges teatrals. Però la forma de presentar-se (cronològicament i amb una certa pedagogia per entendre les enrabiades de Camus amb Sartre), que vol mantenir la puresa de les cartes, estova aquest amor radical, rebel, intuïtiu, maleït.
L'espai és suggerent i mira de bastir entre el realisme i la conceptualitat els dos móns dels protagonistes. La tria de les cartes permet que, per moments, es denoti un diàleg constant i ràpid i que, en altres ocasions, hi hagi molta més distància i fredor (com en la gira mundial de Casares que la transporta a un món de la nostàlgia de la seva Espanya republicana perduda i que refreda la foguera del seu amor cap a Camus). L'existencialisme es topa amb el desig. L'amor, amb un fet estúpid que trenca tota possible relació (i que ja es va voler dramatitzar al teatre fa uns anys a L'accident).
Deia Peter Brook que el teatre ja es produeix quan una persona creua l'escenari i algú s'ho mira. Potser és cert. Però, a aquesta contemplació, li és necessari, sovint, el conflicte perquè es produeixi un debat d'idees de formes de viure entre els personatges de l'escena i que siguin mirall per a identificar-se o per a diferir-hi per part del públic. Segur que la vida potent de dos triomfadors (que vivien com a derrota el seu amor arribat a deshora) tenia alguna clau per fer-ne una dramatúrgia que permeti implicar l'espectador. Ara, el públic es limita a sentir unes veus que ressonen en el passat, estèrils, lamentant-se, llepant-se cadascú les pròpies ferides.
