A l'Amèrica profunda li encanta la nostàlgia. Encara que, en realitat, somiïn tenir cotxe, casa i jardí en una urbanització decent d'una ciutat mitjana O un loft luxós en una capital. Es deixen mirar enrere en èpoques fosques, com els anys en què sense haver rebut pràcticament una bomba al seu país, sentien el dolor dels fills perduts en guerres a altres països. L'any passat, el Lliure va esclatar la platea amb Tots eren fills meus. Ara, el bisturí dramatúrgic de Llàtzer Garcia i la direcció de Ferran Utzet (el mateix duet de Sopa de pollastre amb ordi, en què li ressona molt la buidor i el moviment gestual) carreguen d'atmosfera la Fabià Puigserver. Són 15 actors però no s'arriba a veure ple l'escenari ni en el casament. Thornton Wilder ha acompanyat llargues sessions al Maldà amb El llarg dinar de Nadal que La ruta40 va convertir en tradició, durant uns anys. Ara, es produeix per primer cop a Catalunya aquets clàssic americà de la mà de Ferran Utzet (un enamorat de la literatura irlandesa amb peces com Traduccions/ Translations o La presa. El capvespre de Grover's Corners no és només el gaudi de contemplar la golden hour; és ser incapaços d'entendre que el poble s'enfonsa sobre la seva mateixa monotonia. que el cementiri acabarà acumulant més morts que vius transitin pel carrer Major.
El bullici del primer quadre del carrer Major de la ciutat de Grover's Corners és més sonor que coreogràgic. S'actua des del fons, cap al prosceni, a mesura que avancen els actes. Tot emergeix estilitzat, encara que el vestuari i les interpretacions apel·lin al concepte de teiatro del quan van apartant-se, acte a acte. Rosa Renom és una encantadora narradora omniscient, capaç de fer interessant acotacions d'un paisatge que mai passarà a ser central. La narradora que es va fonent en la trama, passant a moure's com un personatge secundari. Paula Màlia (Emily) i Guillem Balart (George) són la parella de veïns que flirtegen des de l'adolescència. En realitat, res indica ambició. Només emular l'exemple de vides trivials i aparentment exemplars dels seus pares.
Les desgràcies venen i se'n van. S'assumeixen com l'arribada de la lluna plena, O que el fill fumi d'amagat. O que el director del cor apagui cada esgarip musical amb un glop de la petaca. La vida és veure com surt i com es pon el sol. I, tot i obviar les presses de la capital i la fama dels jugadors de bàsquet universitaris, fins de la tomba lamentaran no haver escurat prou la contemplació de la vida. Tots són personatges secundaris de les seves pròpies vides.
Aquest clàssic americà no denúncia res. El conflicte és que ningú prova de rebel·lar-se. Potser el que ho prova acaba marxant i el poble, simplement, l'oblida. La seva mort no deixarà làpida al cementiri de dalt del turó. Utzet proclama un Carpe diem tant per a joves com per a adults. Que els diaris expliquin notícies que surtin de la roda de festes trivials. Però ho fa des d'uns personatges que no s'atreveixen a agafar el timó de la seva vida. Una preciosa buidor escènica però sobretot una angoixant desesperança. Des de la meravella de les vides testimonials que exemplifica una entusiasta veïna (Isabel Rocatti), es canta a una certa idea de vellesa. De la nostàlgia s'arriba a la commoció d'una vida deixada anar, un quadre que, a Barcelona ens podria sonar a Una vella ,coneguda olor dels patis interiors de Barcelona, de'n Benet i Jornet. Dues hores de teatre que va atrapant, tensant fins a commoure íntimament (la veu greu en anglès de Jeanny... es clava a l'ànima). El plor de George és desesperant. Només la lucidesa d'Emily entén que la Terra enfonsa les vides i els records.
