De l'autor Thorton Wilder (Madison, Wisconsin, EUA, 1897 - Hamden, Connecticut, EUA, 1975), els espectadors coneixeran segurament un espectacle tan celebrat i suggerent com «El llarg dinar de Nadal» que la companyia La Ruta 40 va estrenar al Maldà el 2014 i que es va anar reposant fins al 2021, al mateix Maldà i també al Teatre La Biblioteca de La Perla 29. Només per aquesta referència i per l'estrena absoluta en català de la que és també una obra emblemàtica seva, «La nostra ciutat», premi Pulitzer del 1938, però ambientada a principis del segle XX, ja era prou garantia per córrer a poteta coixa a veure-la. Si, a més, el repartiment esclatant en la versió catalana hi convida, amb l'actriu Rosa Renom al capdavant com a narradora o mestra de cerimònies de la quinzena de personatges de la població rural —o ciutat, que encara hi ha classes!— imaginària dels Estats Units, i per ser la primera direcció de Ferran Utzet a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, redoblaven el motiu.
Però totes les expectatives excessives corren risc. I una cosa són aquestes referències que acabo d'esmentar i una altra topar amb l'obra «La nostra ciutat» un cop posada en escena. D'entrada, que els espectadors s'oblidin d'«El llarg dinar de Nadal». Pot semblar que s'hi acosti pel seu registre èpic, brechtià, però si allà hi ha un enfilall de captivadores històries personals d'una nissaga familiar de gairebé un segle, noranta dinars nadalencs per ser exactes!, aquí, després de dues hores, pot ser que els espectadors surtin del teatre esperant encara que els expliquin alguna història.
I és que la història de «La nostra ciutat», sent benèvols, és el pas del temps i com la humanitat li fa la viu viu. I para de comptar. I això només permet alguna trapelleria escènica amb dos o tres intèrprets camuflats a la platea que sembla que intervinguin en una mena de postfunció o col·loqui d'aquells que s'orgaitzen en cada estrena i permet també alguns escenes de caire poètic —mirar la lluna sempre és poètic ni que no hi sigui— o arribar a l'escena final del fossar on serien molts els difunts que ho agrairien si tinguessin, com tenen tots els personatges de «La nostra ciutat», una cadira a la tomba.
¿Quin repte presenta, si és que el presenta, aquesta versió de «La nostra ciutat»? Que per molt que es digui que és una peça de teatre molt popular nord-americana i que als Estats Units es representa a tort i a dret, aquí entra amb una mirada que vol ser la del teatre experimental i que diria que arriba tard. El planteig acaba creant una pesantor de seguiment per absència d'una trama que estaria bé que no es limités a mostrar només la quinzena de personatges i el seu paper a la vida, qui dies passa anys empeny, sinó que els relacionés, els relligués, els apassionés, els ajuntés i els separés. On hi ha amor hi ha odi. I aquí tot és un rusc de mel i murmuri d'abelles.
«La nostra ciutat» és una peça rescatada de l'arqueologia teatral que ha servit per fer pràctiques d'aula teatral durant anys, que ha format part també de grups d'amateurs perquè té la possibilitat d'encabir-hi quinze o vint intèrprets, però que a l'hora de posar-la davant dels espectadors del segle XXI en una aposta professional —que n'han vist de tots colors en teatre i que ara vénen marcats pel risc frenètic de les sèries— es queda curta, per no dir òrfena, d'una història que captivi com captivava «El llarg dinar de Nadal» del mateix Thorton Wilder.
Seguint les instruccions de l'autor, la posada en escena no té pràcticament atrezzo. Això fa que els intèrprets juguin amb la mímica i el moviment —en la primera part, no sempre— i que aquest joc, d'entrada, prometi. Però el fet és que aquest recurs es va diluint al llarg de la peça. Tot i que Thorton Wilder sembla que preferia que no hi hagués cap mena d'escenografia, aquí s'han passat fins i tot de la ratlla, dues grans escales de tisora per representar el festeig de la parella, una taula i unes cadires, un piano, primer imaginat i després físic, i un muntatge escenogràfic arquitectònic de fusteria, que fuig de la càmera negra que demana l'obra, i crea un espai que, fora d'obrir-se en un parell o tres d'ocasions al fons per crear una visió coral amb llum d'albada, no hi té cap altra funció més. Una estructura, a més, que diria que serà un llast a l'hora de voler fer una gira per segons quins escenaris, si no és que ja es té pensat de deixar-la al magatzem.
¿I què en queda d'aquest debut tardà en català de «La nostra ciutat», que sembla que el 1945 ja es va fer al Teatre Romea en versió espanyola? Doncs té el treball de l'equip artístic, esclar. L'actriu Rosa Renom, que transgredeix el gènere del narrador que en l'original és un home —digueu-ho si no a Frank Sinatra i Paul Newman, que la van protagonitzar el 1955—. Rosa Renom és un dels atractius perquè va indicant, o acotant en llenguatge autoral, el que hi ha o hi hauria d'haver, i el que es veu o s'hauria de veure, fomentant que els espectadors s'obrin a la imaginació del que els diu que s'haurien d'imaginar.
També hi fa un fugaç bon paper l'actor Carles Martínez, amb una guspira d'humor que, lamentablement, no es repeteix en cap altre moment. Hi té un rol important, que es reforça en el desenllaç, l'actriu Paula Malia, que fa parella de la jove enamorada amb el personatge de l'actor Guillem Balart, tot i que aquest té un paper més discret. I s'hi fan notar Isabel Rocatti, Albert Triola, Oriol Genís, Rosa Boladeras, Xavier Ripoll o Mercè Pons, sense oblidar l'aportació que hi fa l'actriu nord-americana Jenny Beacraft, que sembla que és un dels motors d'inspiració que l'obra la dirigeixi Ferran Utzet i es compleixi també un dels desitjos ocults del director del Lliure, Juan Carlos Martel Bayod.
Tothom neix, creix, viu i mor a Grover's Corners, un paratge de tercer ordre de New Hampshire, a l'Amèrica del Nord, on no hi passa bo i res però que del qual tots els que hi viuen en diuen meravelles. I allà transcorre la vida a través dels quinze personatges, membres principalment de dues famílies, els Gibbs i els Webb, veïnes de sempre i unides per la parella de l'Emily Webb (Paula Malia) i el George Gibss (Guillem Balart), criatures enamorades d'adolescents i que acabaran en casori. Un fil que s'allarga una dotzena d'anys amb les mares de les dues famílies; l'organista de la coral fent vida de nit i tornant a casa pitof; l'editor del diari local del poble que es vanta de tenir-ho tot controlat; el metge pare de família; la mestra d'escola; la dona del poble que ho sap tot; el policia del poble o el repartidor de la llet. Llàstima que, tenint-los a tots ben congregats, costi tant saber-hi veure què els passa de debò i què passa a Grover's Corners o en el món que hi va retratar el 1938 Thorton Wilder. (...)
