En un dels seus diaris o Carnets, Albert Camus definia una persona cèlebre com algú de qui no importa el nom de pila. Ell mateix n'és l'exemple, com també María Casares, actriu de primeríssim nivell amb qui va viure una apassionada relació sentimental. De la correspondència epistolar que tots dos van mantenir durant més de dotze anys sorgeix l'espectacle Casares-Camus: una història d'amor, que es pot veure al Teatre Lliure de Gràcia fins al 21 de gener. L'actriu Rosa Renom va seleccionar, traduir i adaptar l'ingent material de base (865 cartes!), i ara coprotagonitza l'obra amb Jordi Boixaderas. Com ja va passar a inici de temporada amb el muntatge de La Calòrica, les entrades estaven pràcticament exhaurides abans de l'estrena, i, en aquest cas, això té a veure tant amb l'atracció que genera la il·lustre parella com amb la reunió en escena de dos grandíssims intèrprets, a les ordres del veterà i prolífic Mario Gas, que ja els havia dirigit a Mort d'un viatjant (2009) d'Arthur Miller.
A banda de les cartes, el material textual inclou algun brevíssim extracte dels diaris de Camus, així com un fragment del cèlebre discurs de recepció del Nobel i l'emotiva carta de gratitud al seu mestre. Destaquen també els inserts de les memòries de Casares, Residente privilegiada (Sevilla, Renacimiento, 2022), un llibre de gran valor testimonial i humà on aflora l'esclatant i magnètica personalitat de l'actriu ‒filla d'un polític destacat del govern republicà d'Azaña i, des de 1936, refugiada a París‒, que, entre moltíssimes altres coses, explica que va veure Camus per primera vegada el març de 1944, en un apartament no recorda on ‒sembla que era a casa de Michel Leiris‒, mentre l'escriptor llegia les acotacions d'una obra de Picasso; ja aleshores li va cridar l'atenció el seu “rostre altiu sense fatuïtat” i la seva “formidable presència”. Més tard, durant els assajos per interpretar un dels personatges de Le Malentendu, va reconèixer en ell els signes d'una passió irredempta, la intensitat de la seva recerca intel·lectual i la vulnerabilitat prenyada de força que dona l'exili. El dia 6 de juny de 1944 ‒el dia del desembarcament dels aliats‒ van estar junts per primera vegada. La tornada de l'esposa de Camus va motivar la ruptura de la relació, l'octubre de 1944, però després que els examants es trobessin per atzar al bulevard Saint-Germain, exactament quatre anys més tard de la seva primera cita, ja no deixarien de voler saber l'un de l'altre i acompanyar-se, ni que fos en la distància.
Resulta d'allò més evocadora l'escenografia de Sebastià Brosa, que, en clau metonímica, fusiona els imaginaris dels dos: literatura i teatre. La proposta incorpora elements de muntatges anteriors, com tres butaques que recorden les d'El cine, i alhora anticipa ‒per la presència al centre de l'escenari, entre l'escriptori i el magatzem d'utillatge, d'un piano amb tecles que s'accionen soles‒ l'espectacle que prendrà el relleu d'aquest al Lliure de Gràcia: Sísif fa no fa de Jordi Oriol, que, entre trítons diabòlics i contestacions a la llei de la gravetat, s'ocuparà del paradigma de l'heroi absurd segons Camus. Unes projeccions a la part superior del dispositiu aporten documents d'arxiu ‒impossible no sucumbir a la fascinació de les imatges‒, entre cançons de Charles Trenet i Yves Montand.
La direcció de Gas, que no aposta per la lectura ni la imitació física o la recreació històrica, aconsegueix varietat gràcies al joc amb els objectes. Ja sigui asseguts a les butaques, enfilats a una escala o situats rere un paravent, Renom i Boixaderas fan d'oficiants de la relació: viatgen per dates i estats anímics, s'intercanvien bells epítets i encapçalaments; comparteixen pors i neguits. Traslladen així a l'escena, a través de la paraula, un lligam-refugi essencial que constituïa, a més, un lloc privilegiat des d'on testimoniar una època enormement estimulant des del punt de vista sociopolític i cultural. Les cartes de Camus van carregades de crisis d'escriptura, apunts sobre recepció crítica de les seves obres, la polèmica amb Sartre, el viatge a Algèria; les de Casares estan plenes de bones i males funcions, anècdotes de rodatges i assajos, impressions sobre lectures, converses amb els Gallimard, la tristesa insuperable que li deixa la mort del seu pare, pensaments íntims sobre la relació amb les masses i el medi cultural. Per sobre de tot, deixen constància d'una passió ‒“amor ardent de cristall pur”‒ que els feia saltar l'un contra l'altre amb una felicitat fulgurant ‒diu l'actriu a les seves memòries‒, alhora que els col·locava en un estat d'extrema vulnerabilitat. La correspondència deixa clar també que, després d'haver-se (re)conegut en la febre i la impaciència, van saber deixar enrere idees preconcebudes i ànsies de possessió, per establir un vincle fraternalment còmplice.
Fernando Pessoa deia que totes les cartes d'amor són, necessàriament, ridícules; també deia que més ridícules encara són les persones que no n'han escrit mai cap. La selecció i combinació de fragments operades per Renom es decanten primer cap al conflicte: gelosia, retrets i esquinçaments diversos. En realitat, Camus, que deia estimar de Casares fins i tot la manera que tenia de ferir-lo ‒l'anomenava la seva “guerra i pau”‒, es mostra a les cartes més desvalgut del que aquesta tria vol donar a entendre. De totes maneres, el to va canviant: de mundà a profund, si no obertament sensual i desbocat. Hi ha una honestedat molt d'agrair en el fet que els actors desisteixin d'interpretar Camus i Casares i pretenguin tan sols transitar ‒amb versatilitat i solvència, això sí‒ per alguns passatges escollits, però també és cert que, justament per aquest caràcter de transmissors que assumeixen, s'hi troba a faltar la vibrant vitalitat que traspuen les cartes, així com la lluïssor que sí que desprenen les imatges dels referents reals a la part superior del dispositiu escènic ‒sens dubte, és una mala passada per als intèrprets aparèixer confrontats als retrats d'unes figures tan fascinants‒. L'espectacle destaca per la seva sobrietat, elegància i capacitat d'evocació; li manca, però, aquella cosa d'abisme passional que seria d'esperar.
Crítica publicada a Núvol el 10 de gener de 2024
