A tot gran actor li sedueix la possibilitat de transvestir-se en personatges referencials de l’altre sexe. Per exemple, Núria Espert, flamant premi Princesa d’Astúries, amb el seu 'Rey Lear', i el de Blanca Portillo, amb el Segismundo de 'La vida es sueño'. José Luis Gómez, actor, director i acadèmic, no ha volgut deixar passar l’oportunitat de ficar-se en la pell de la Celestina, personatge universal de l’obra de Fernando de Rojas (1476-1541), després d’haver fet una profunda immersió amb la seva sèrie Cómicos de la Lengua en la prosòdia i els rerefons de les obres més rellevants de la nostra literatura.
El TNC va aplaudir sense fissures l’estrena a Barcelona de la versió de La Abadía i la Compañía Nacional del Teatro Clásicod’aquesta corrosiva i negra tragicomèdia, assentada en el rigor del ritme natural del llenguatge original de l’obra i en l’encertada lectura del context en què té lloc la història d’amor, mort, sexe i cobdícia que retrata amb gran realisme psicològic uns personatges de traducció contemporània.
Gómez es converteix, envoltat per un magnífic repartiment, en l’eix de la funció. Als 76 anys, pletòrics d’energia i creativitat, l’artista es mostra dominador del personatge, a qui dóna vida magistralment sense perdre de vista el tractament global de l’obra. L’intèrpret, que es va inspirar en 'La Celestina' de Pablo Picasso per a la caracterització, compon una andrògina i afalagadora fetillera, d’accents del sud i un inquietant ull extraviat. Els companys d’escena s’han amarat del meticulós treball prosòdic del director, encara que en algun cas la seva eficàcia es vegi minvada per problemes de projecció i pèr una excesivadepèndencia del recitat del text que resta eficacia a l'interpretació.
L’espai escènic, amb escales i dues passarel·les, serveix per crear l’imaginari urbà medieval, distingint classes socials i situant el submón de prostitutes i criats en dues escotilles que s’obren a l’escenari. En aquest marc transcorren les maniobres d’una vella sense escrúpols que s’alia amb els criats i les meuques per tractar d’incrementar els seus beneficis.
Les lúbriques intencions de Calixto (un bon Raúl Prieto) per aconseguir els favors de la seva estimada es veuen complertes. L’ardorós jove pacta amb l’alcavota per sotmetre Melibea (delicada i subtil Marta Belmonte), fent servir uns mètodes que avui serien vistos com els d’un violador. El lament final de Pleberio (Chete Lera, pare de la rica jove), que expressa el dolor de les tràgiques conseqüències de les martingales de la fetillera, mostra una valenta absència de divinitat d’un text escrit en època inquisitorial. Quan Calixto és interrogat sobre la seva cristiandat pel seu criat Sempronio (magnífic José Luis Torrijo), respon: «Melibeo soy i en Melibea creo».
El muntatge té grans moments. Com el del ball de Gómez, acompanyat de picament de mans, al rebre el cordó que cenyeix la cintura de Melibea i el enlluernador nu d’Areúsa (desinhibida i esplèndida Nerea Moreno) abans de rebolcar-se amb Pármeno (Miguel Cubero). I no s’ha d’oblidar la bona feina d’Inma Nieto (Elicia) i de Palmira Ferrer (Alisa) i Diana Bermedo (Lucrecia), a més de l’excel·lent treball musical d’Eduardo Aguirre de Cárcer interpretat per l’elenc.
